dilluns, 6 d’abril de 2020

EL PATI DEL PALAU DE L’AMBAIXADOR VIC

L’AMBAIXADOR VICH
Suposat retrat de l'Ambaixador
Jeroni Vich i Valterra, (València, cap a 1459 -1535), senyor de les baronies de Llaurí, Beniomer, Beniboquer i Matada, va ser fill primogènit de Lluis Vich i de Damiata de Valterra, filla del senyor de Torres-Torres. Els Vich eren una família lligada des d'antany a la monarquia; l’avi de Jeroni, Guillem de Vich, va ser majordom i secretari privat del rei Alfons el Magnànim, igual que el seu pare va ser conseller del rei Joan II.

Jeroni Vich va ser ambaixador a Roma del rei Ferran el Catòlic des del 1506, i més tard de l'emperador Carles V, fins al seu retorn a València el 1521. A la seua arribada va fer renovar el seu palau, que embellí amb novetats dutes d'Itàlia.

No va ser l'únic membre de la família vinculat a Roma, el seu germà Guillem Ramón (València, cap a 1460 - Roma, 1525), arribà a ser cardenal de Sant Marcelo i com a tal va residir a Roma fins a la seua mort. La presència dels dos germans entre Roma i València durant més de 20 anys, i probablement els seus interessos artístics comuns, va propiciar l’adquisició i arribada a la ciutat de peces d’art renaixentista, com quatre pintures de Sebastiano del Piombo, que exerciren gran influència en l’estil d’alguns pintors del moment, sobretot en Vicent Macip i en el seu fill Joan de Joanes, molt més receptiu a les novetats del moment, o en Francesc Ribalta, que va copiar-ne algunes uns cent anys més tard.

L'ambaixador arribà al Grau de València en plena Germania, el 21 de juny del 1521, allí va ser rebut per Rodrigo de Mendoza, primer Marqués de Cenete, pel governador Jeroni Cavanilles, el qual també havia estat ambaixador de Ferran el Catòlic a París, i pels jurats de la ciutat.

Potser que en aquells moments les Germanies feren de València una ciutat insegura i per açò no va residir a la seua casa del carrer dels Solers (actualment de l'Ambaixador Vich).

EL PATI DEL PALAU
Probablement l'ambaixador esperà fins a l'acabament dels fets de les Germanies per a modernitzar la seua antiga casona gòtica, principalment amb una nova portada i un pati fets a la moda italiana del renaixement; una remodelació acabada cap a l’any 1527.

El pati va ser fet amb marbre blanc de Carrara i d'acord amb el gust italià del moment. Estava compost per huit elegants columnes i quatre més, dobles, situades en els angles, totes d'estil corinti amb capitells finament treballats i dissenys diferents; les columnes suportaven tres arcs als laterals i un arc entre llindes en els dos frontals, amb uns medallons o motllures circulars en els espais sobre les llindes i les columnes. La combinació d’un arc entre dues llindes, coneguda com a serliana, per l'arquitecte Sebastiano Serlio, no tenia cap precedent en l'arquitectura peninsular de l'època.

Les finestres de la planta noble van mantindre la tradició gòtica valenciana, amb arquets de llinda lobulats i fina columneta central, però van ser rematades amb frontons renaixentistes. Aquest tipus de finestra, que es pot anomenar finestra coronella a la romana, només es donà a l'àmbit valencià; el seu origen és el palau comtal d'Oliva, renovat per Serafí de Centelles a principis del segle XVI, i derrocat en el XX, quan ja havia corregut la mateixa sort el palau de l'ambaixador, venut pel seu hereu i propietari, el baró de Llaurí i després fet enderrocar l’any 1859 argumentant el seu estat ruïnós.

AVENTURES DELS SEUS MARBRES
Els avatars de les peces de la portada i del pati evidencien els daltabaixos de la societat valenciana en la conservació del seu patrimoni històric i artístic. La portada renaixentista desaparegué sense deixar rastre, però gràcies a una intervenció de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carlos es van salvar “in extremis” les peces de marbre de Gènova del pati, que van ser desmuntades i traslladades en bona part a l'antic Convent del Carme, llavors seu del Museu de Belles Arts. Una part d’aquests marbres va ser reutilitzada per l'arquitecte Sebastián Monleón en la construcció de la Casa Oliag, a la plaça de Tetuan, un immoble també desaparegut, del qual només es conserva la seua façana.

El muntatge al Carme
L'any 1860 l'arquitecte Salvador Escrig va situar sis de les columnes en el vestíbul del Museu de Belles Arts, que continuava a l’antic Convent del Carme. L'any 1908 els arquitectes Luis Ferreres i Salvador Almenar van dotar el Museu de noves sales d'exhibició, i amb aquest motiu van acoblar columnes, arcs i altres peces dels marbres del pati, trencant les parts necessàries per a acomodar-les entre els contraforts i espais de l'antic refetor i una petita capella del convent, que també van ser mutilats per a l'eclèctic muntatge dels elements renaixentistes dins dels espais gòtics. Aquesta dura intervenció va ser inaugurada pomposament per Alfonso XIII el 1910.

Quan l’any 1946 el Museu de Belles Arts va ser traslladat on ara es troba, els marbres que no havien estat reutilitzats i encara es conservaven van ser dipositats al jardí exterior del museu, al costat del jardí dels Vivers, i allí restaren, oblidats.

LA RECUPERACIÓ DEL PATI
La decidida obstinació de Fernando Benito Doménech, que va ser director del Museu de Belles Arts, impulsà la recuperació museogràfica del pati, encara que hagué de superar més d'un obstacle per a dur-la a terme. Quan va ser decidida la reconstrucció es recuperaren els marbres abandonats al jardí del museu i els procedents de la intervenció de l’antic museu del Carme, que van ser desmuntats per a poder recomposar-lo.

José Fornés, 1801
Van servir de guia per al muntatge dels marbres algunes imatges conservades del pati: uns dibuixos que va fer el 1801 José Fornés, estudiant de l'Acadèmia de Belles Arts, que més tard aprofità l'arquitecte Pascual Sanz per a dissenyar una proposta de reconstrucció l’any 1909, justament en l'època en què Ferreres i Almenar feien el pastitx de la seua intervenció al Convent; un gravat, fet el 1840 en una impremta que ocupava el palau; i un altre de la portada desapareguda, fet per Cecilio Pizarro el 1860, un any després de la seua demolició, en el qual es pot apreciar l'aspecte d’una part del seu interior.

Pascual Sanz, 1909
També, l’any 1999, en una excavació arqueològica a l’antic solar del palau es va obtindre informació sobre les possibles traces de la seua planta, i es recuperà una de les bases d'alabastre de la portada del palau, juntament amb fragments de marbre, tant de pedreres locals, com d'importació procedents d'Itàlia.

Cecilio Pizarro, 1860
En la reconstrucció del pati, feta entre 2005 i 2006 amb el patrocini d’Iberdrola i Bancaixa, es van emprar tots els marbres originals conservats, els desmuntats del Convent del Carme i els emmagatzemats al Museu de Belles Arts, més algunes còpies dels originals conservats, per a substituir les parts perdudes.

La instal·lació del pati de l'Ambaixador Vic al Museu de Belles Arts va ser inaugurada l'any 2007 amb una exposició de pintures relacionades amb la família dels Vic: “L’Ambaixador Vich, l’home i el seu temps”.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada