SANT PERE PASQUAL, MERCEDARI, BISBE DE JAÉN I MÀRTIR

Sant Pere Pasqual és un sant valencià canonitzat el 14 d’agost del 1670 per Clement X, la seua festa se celebra el 23 d’octubre.

                                                 Missa de Sant Pere Pasqual, de Jeroni Jacint d'Espinosa

Va nàixer a la València musulmana, cap al 1227. Els seus pares, que dedicaven una gran part de les rendes al manteniment de l’antic santuari del Sant Sepulcre de la ciutat, [A la desapareguda parròquia de Sant Bertomeu, de la qual es conserva part del campanar en la plaça de Manises, hi hagué una capella dedicada al Sant Sepulcre] el batejaren amb el nom de Pere en honor a Sant Pere Nolasc, cèlebre fundador de l’Orde de la Mercè, al qual s’encomanaren per a poder concebre’l, perquè eren estèrils.

A València es va iniciar en els estudis eclesiàstics i els va continuar a París, on va ser ordenat sacerdot el 1249. Allí, hauria estat condeixeble de Sant Tomàs d'Aquino. A la seua tornada va ingressar en l'orde de la Mercè i es va dedicar a la redempció de captius.

Les seues biografies afirmen que el rei Jaume I el nomenà canonge de la Seu de València i li confià l’educació de l’infant Sanç, futur arquebisbe de Toledo.

Va ser nomenat bisbe de Jaén el 1296. Mentre feia una visita pastoral a la diòcesi va ser capturat pels musulmans i empresonat, durant aquesta captivitat va escriure diverses obres per a ensenyament dels cristians i defensa de la fe dels captius. Va morir decapitat a Granada el 6 de gener de l'any 1300. Està soterrat en l’altar major de la Catedral de Baeza.

        Si en algun lloc del món la figura de Sant Pere Pasqual no necessita presentació, aquest lloc és la ciutat de València. Ací, en el carrer del Portal de Valldigna, 10, hi ha una casa amb una inscripció que expressa que hi nasqué: EN ESTA CASA NACIÓ / S PEDRO PASCUAL / POR RECUERDO / POR TRADICIÓN / PARA MEMORIA; també ací, des de fa dos-cents anys, hi ha una estàtua pública que el recorda, precisament amb un llibre a la mà; igualment tenim una parròquia que el té per titular. I ací han estat publicades biografies, goigs, panegírics i discursos sobre Sant Pere Pasqual..., però ací no s’han publicat mai les seues obres.

        La publicació de les obres atribuïdes a Sant Pere Pasqual, valencià, mercedari, bisbe de Jaén i màrtir, és un desideràtum que expressen tots els oradors que, a València, parlen del sant. En aquest segle nostre, però, a València no han arribat a publicar-se ni totes les seues obres, ni una, ni cap.

Fins avui, les obres en llengua catalana que han estat atribuïdes a sant Pere Pasqual són les cinc següents:

El Llibre del Bisbe de Jaén (o Bíblia Parva)

La Disputa del Bisbe de Jaén contra los jueus

El Llibre de Gamaliel

Les sis Històries i Contemplacions

La Destrucció de Jerusalem.

Segons molts historiadors, examinats un per un tots els manuscrits amb obres en català, o en llemosí, com alguns diuen, de Sant Pere Pasqual, no en troben cap que manifeste el nom propi del bisbe de Jaén que es presenta com a autor. En alguns exemplars, com el de l’Escorial, el de la Biblioteca Nacional de Madrid i d’altres, una mà del segle XVII o XVIII hi ha escrit al principi: «Obra de Sant Pere Pasqual» o una expressió similar; però aquestes anotacions no tenen cap valor.

D’acord amb el que pot donar de si la ciència paleogràfica actual, es pot assegurar que tots els manuscrits en català del bisbe de Jaén són posteriors a l’any 1430, i el llenguatge en què estan escrits correspon a aquesta època.  Era també l’opinió del professor Manuel Sanchis Guarner: «No podem afirmar que el valencià del segle XIII fos com el del segle XV, en el qual estan escrites les obres de Sant Pere Pasqual» A més, els primitius historiadors mercedaris, fins al 1619, no sabien res de l’existència d’un bisbe de Jaén, valencià i escriptor, del seu orde; i, d’altra banda, els historiadors mercedaris moderns no poden presentar-ne cap document coetani. Així, doncs, si la figura del bisbe mercedari, valencià i autor, no té tradició antiga ni està avalada per cap document coetani, s’imposa la conclusió indefugible que aquest personatge ha estat inventat.

La primera biografia del suposat sant mercedari aparegué en un fulletó publicat a Granada l’any 1629: «Historia de la vida y martirio de don fray Pedro de Valencia, obispo de Jaén, de la orden de Ntra. Sra. de la Marcet, redempción de cautibos». El seu autor és fra Pedro de San Cecilio, catalogador d’escriptors del seu orde, que onze anys abans encara no sabia res del seu futur invent. Que es tractava d’una novetat, ens ho diu expressament el llicenciat Miquel-Joan de Vimbodí, valencià, secretari de l’arquebisbe de Granada, que en una nota proemial impresa al capdavant de la mateixa biografia es congratulava «por ver de nuevo ilustrado el reyno en que nací con un santo mártir de que hasta hoy no se ha tenido noticia».

              Per tal d’abreujar, fray Pedro de San Cecilio s’inventà un híbrid, combinant la notícia històrica falsa de la fundació, el 1260, del convent de Toledo per un bisbe mercedari, anomenat Don Pedro de València, la troballa d’ una sepultura que fou interpretada, per un pectoral, com del cadàver sense cap d’un bisbe, i per tant màrtir, i altra notícia d’un altre don Pedro, bisbe de Jaén, el qual «hizo un libro cuyo prólogo dize así: En el nombre de Dios que nos fizo e nos redimió..., etc.».

Al segle XVII, autors de l'orde de la Mercè van difondre la identificació interessada de les tres persones en una sola; probablement, aquesta mistificació va ser amb intencions propagandístiques: l'orde tindria així un bisbe màrtir amb possibilitats de ser canonitzat, com va succeir.