L'ESGLÉSIA DEL PILAR

L’any 1964, els militars van enderrocar un antic convent dominicà que havíen utilitzat com a caserna des de l’època de l’exclaustració. Va ser fundat el 1611 per tal que els seus frares assistiren espiritualment els malalts de l’hospital pròxim, ajudant-los a ben morir si calia. Un comerciant aragonès, Baltasar Simó de Vallterra, el va dotar generosament, cosa que va fer canviar l’advocació originària de la Consolació per la del Pilar.

L’actual església parroquial del Pilar i Sant Llorenç, constitueix l’única resta arquitectònica interessant d’aquell convent. Començada a construir el mateix 1611, s’acabà el 1667 i va ser remodelada el segle següent.

Façana de l'església i de la part conservada del convent

L’estreta façana té un traçat molt freqüent en els temples valencians dels segles XVII i XVIII, la part superior retallada en un ondulat característic, amb boles als extrems i pinacle gallonat al centre. La portada consta de dues columnes estriades i pilastres motllurades sobre sengles sòcols, amb entaulament classicista decorat amb tríglifs i gotes; sobre el cimaci hi ha pinacles gallonats i pilons esfèrics. En el centre figura la data de construcció de la portada, 1730. Per damunt, entre pilastres acanalades, una fornícula apetxinada alberga la Mare de Déu del Pilar; la fornícula, flanquejada per motllures en forma de volutes, es remata per frontó partit, en el timpà del qual hi ha l’escut de l’Orde de Predicadors.

La poc habitual decoració de la volta barroca

L’interior es cobreix amb volta de canó rebaixada. Seguint les tradicions constructives locals, té capelles laterals obertes entre els contraforts, així com nau transversal i transsepte cobert per cúpula, en aquest cas, sense tambor, descansant directament sobre petxines. Pel seu origen conventual, té un cor sobre arc rebaixat als peus, i tribunes o balcons sobre les capelles.

És interessant la remodelació feta el segle XVIII amb una decoració barroca poc freqüent, que pareix una transició entre l’estil local imperant i un altre, menys carregat, però més artificiós i refinat, a l’estil d’Europa, anterior a la influència del rococó. La decoració daurada contrasta amb el blanc dels paraments i voltes, perquè es concentra només sobre els arcs faixons, nervis de la cúpula, petxines, arestes de les llunetes, terç superior de les pilastres, intradós i cimaci dels arcs de les capelles laterals, subratllant els contorns estructurals. El repertori abunda en rosetons, garlandes, circells, ceps i fulles d’acant molt estilitzades, de ritme curvilini; també hi ha petits caps de serafins, record de l’estil decoratiu precedent, i originals figures d’homes i dones amb la part inferior del cos en forma de doble cua de peix enroscada.

Perdut el retaule original, el presbiteri es decora amb un mural pintat per José Nogales el 1940, amb l’aparició de la Mare de Déu del Pilar, i el martiri de Sant Llorenç, els dos co-titulars de la parròquia.

Un dels grans llenços de Sant Vicent

Les testeres dels braços del creuer no tenen retaule ni altar, estan ocupades per dos grans llenços, pintats a finals del segle XIX per Ramón Garrido Méndez per a un altar efímer de les festes a sant Vicent Ferrer, que representen el Compromís de Casp, i la publicació del seu acord, que nomenava Ferran d’Antequera com a rei de la confederació. Distribuïts en el creuer hi ha quatre llenços apaïsats, amb al·legories eucarístiques, de finals del segle XVII o començaments del XVIII.

En el creuer també se situen altres pintures, un Sant Lluis Bertran, una visió de la Beata Agnès de Benigànim: el Crist del Salvador, amb Sant Vicent Ferrer i Sant Tomàs de Villanueva recollint la sang que li brolla de les ferides i al davant, agenollats, Sant Francesc de Borja i la beata esmentada, a més d’altres llenços d’Antonio Richarte recentment restaurats, tots procedents de l’antic convent.

Començarem la visita de les capelles per la primera dels peus al costat de l’evangeli (entrant, a l’esquerra) que està dedicada a sant Antoni de Pàdua, amb una imatge antiga. Dues pintures il·lustren dos populars miracles del sant, són obra de Josep Renau Montoro, del 1910. Les pilastres conserven taulells de sèrie del segle XVIII, agrupats de quatre en quatre, amb una roseta, palmes, circells i remat de garlandes; l’arrimador de l’interior és d’estil modernista, amb una fulla, repetida en cada taulell.

La segona capella, ara del Sagrat Cor i de la Immaculada, degué estar dedicada a dos sants dominicans: Sant Tomàs d’Aquino i Santa Caterina de Siena, perquè conserva dos llenços apaïsats del segle XVIII, que representen, un, l’anunci de la glorificació de sant Tomàs d’Aquino com a doctor, al costat de sant Agustí, en presència de Jesús i Maria, i l’altre, santa Caterina de Siena en èxtasi; en el fresc de la volta, hi ha ambdós sants adorant el Sagrament. 

La visió de Sant Tomàs d'Aquino

L’arrimador de taulells representa, en les pilastres de l’arc, sengles àngels sobre núvols, un duu ploma, tinter i un bonet, i l’altre corones reial i d’espines, i una palma. A l’interior, flanquejades per gerros amb flors i emmarcades amb senzilla sanefa i garlanda de cintes amb flors, dues escenes enfrontades: una de Santa Caterina, amb corona d’espines, exhortant el papa i altres personatges sobre l'acabament del Cisma d’Occident, i l'altra, una visió de Sant Tomàs d’Aquino, amb el Crist, la Mare de Déu, sant Jaume, sant Pere, un papa i bisbes. De la boca del Crist sorgeix una llegenda que, si no he llegit malament, diu Breve feristis de me Thoma, i de la del Jesuset Filio meo accepta est vita et doctrina. Als llocs de les credences, sobre altres gerros amb flors, té dues inscripcions, una diu Se hizo este arrimadero y piso en cumplimiento de un voto, i l’altra indica l'any: 1783.

Tant el senzill arrimador d’aquesta capella com el més carregat de la següent tenen pareguda estructura i elements, són més o menys de la mateixa època, de gust neoclàssic, amb jaspis aplicats a columnes i arquitectures, sanefes i motllures daurades, orles de flors formant pavellons, etc.

La tercera capella d’aquest costat, amb el Natzarè i la Dolorosa, segurament va estar dedicada al Crist del Salvador. Té llenços representant la predicació de Sant Vicent Ferrer a l’església del Salvador en una rogativa pública, i l’entronització d’aquesta imatge en la seua renovada capella, de mans de l’arquebisbe sant Tomàs de Villanueva. La volta es decora amb un fresc del patriarca Ribera davant el Crist.

Processó amb el Crist del Salvador

L’arrimador presenta, en les pilastres, dos àngels en fornícules apetxinades, un porta martell i claus, l’altre el pany de la Verònica, símbols de la passió. A cada banda de l’interior hi ha una escena emmarcada entre dos grans gerros de flors, amb garlandes, sanefes i rosetes imitant daurats per dalt, i per baix una cinta blava amb símbols de la passió; una escena és el miracle del Crist del Salvador, quan arribà el 1250 a València surant contra corrent pel Túria, es veuen les muralles, el pont, la porta de Serrans i una multitud de curiosos que treuen els cabets sobre la barana del riu, observant el prodigi; l’altra escena és una processó amb la imatge, que repeteix des d’un altre punt la pintoresca visió de València, inclosos els cabets sobre la barana.

Passem a la capella d’enfront, la més pròxima a l’altar major del costat dret entrant, o de l’epístola, ara dedicada a sant Josep. Segons es dedueix dels temes figurats en les pintures i l’arrimador, l’antiga dedicació de la capella sembla relacionada amb l’activitat que practicaven els dominics d'aquest convent -ajudar a ben morir els malalts de l’hospital- perquè es decora amb pintures al tremp sobre la dormició de Maria i la mort de sant Josep. L’arrimador de taulells és el més antic de l’església, barroc de cap a 1730, amb un dibuix ple de força, ferm, de colors vigorosos. En les pilastres veiem fragments arquitectònics, volutes, rocalles i acants. Les dos parts enfrontades de l’interior són semblants en composició, tenen a més dels altres elements, caràtules, fonts, flors, i ocells; en el centre, dins de grans emmarcaments de rocalles subjectes per angelets en blau, hi ha en un l’anagrama del nom de Maria, i en l’altre, els lliris i vara florida, símbols de sant Josep.

La següent capella en direcció a la porta, dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, conté llenços amb escenes de la Sagrada Família a la casa de Natzaret que inclouen vistoses garlandes florals, són atribuïts a Joaquim Ximeno –pare i fill- gendre i net del pintor Jerònim Jacint d’Espinosa. L’arrimador repeteix en les pilastres els taulells de la primera capella. A l’interior és de taulells de sèrie, amb un disseny organitzat sobre quatre peces, formant cercles i quadrats alternats, datables en el segle XIX.

La següent capella d’aquesta banda dreta o de l’epístola, ja als peus de l’església conté imatges de santa Rita, sant Gil Abat, i els sants Vicents. Tota la decoració està dedicada al dominic sant Vicent Ferrer. En els murs hi ha dues pintures emmarcades en motllures rococó, la de l’esquerra és una escena votiva a sant Vicent Ferrer, explicada, amb abundància d’abreviatures, en una inscripció que diu Ex Voto. Año 1755. Dia del centenar de san Vicente Ferrer, mientras la procesión general, un devoto leía en su vida el milagro del niño resucitado ante su consorte, la cual sostenia una niña sana y de repente quedó tan muerta como desauciada de tres médicos. La fe y confianza de los padres en el santo hizo que, pasados tres días, dispertase sana y risueña; en la de la dreta, Crist, sant Domènec i sant Francesc d’Assis s’apareixen al sant en el moment de la seua mort.

Inés de Moncada i els deixuplinants

L’arrimador és datable cap a 1775 i també representa diversos fets de la vida de Sant Vicent Ferrer. A cada pilastra hi ha un medalló acolorit, amb elements arquitectònics, florals, i caps d’àngel, que emmarquen, figurats només en color blau, el milacre de les naus de Barcelona, amb una llegenda que diu Anuncia las naves de Barcelona, i la resurrecció d’una donzella, amb la llegenda Mandó traer una doncella y la resucitó como prueba de ser el Àngel del Apocalipsis. Als racons de les pilastres hi ha un escut a cadascú, dels Carmelites i dels Dominics. Les dos parts enfrontades de l’interior representen cadascuna dues escenes monocromes en blau, emmarcades a ple color amb una variada decoració de rocalles, angelets, cortinatges, borles i garlandes, separades per una gran figura central. Les escenes van acompanyades d’inscripcions explicatives sostingudes per una parella d’angelets. A la part de la dreta veiem, al centre, la figura d’Inés de Moncada vestida de penitent, que va viure com si fos un anacoreta a Porta Coeli, duu una creu, graella, cadenes, un peix... a la seua esquerra, una processó de deixuplinants, amb el text El mismo día que llegaban a las poblaciones se formaba prosessión de disciplinantes y era tan grande el número que en Tolosa llegaron a 400, i a la dreta, el sant aplicant-se les deixuplines davant d’un altar amb crucifix, amb la inscripció Tomaba al día tres disciplinas con una cadena tan rigorosa que sus carnes derramaban tanta sangre que se hacían charcos en el suelo. A la part esquerra, la figura central representa la penitència, duu a la mà una deixuplina i la inscripció a la cintura Castigo mi cuerpo; a la seua dreta, el sant s’aclama a la Mare de Déu, que el defensa contra el dimoni i el fa fugir, podem llegir A la noche siguiente estando en oración oyó una voz que le decía: perdería presto su virginidad, afligióse el Sº y aparesiole la Virgen SS. y dijo: Dios serà tu escudo y yo tu defensa, a la que feia parella, ara dissortadament desapareguda, el sant estava agenollat davant l’altar de la Mare de Déu, per darrere hi havia –i encara es veu- el diable disfressat d’ermità, que no aconseguia temptar-lo, perquè al final se va rabioso y confuso, segons la corresponent inscripció.

Al centre, la penitència, a l'esquerra la temptació
 i a la dreta una part de l'escena perduda

L’ÚLTIMA VÍCTIMA DE LA INQUISICIÓ MORÍ A VALÈNCIA

Escut de la Inquisición

Com a conseqüència de la segona restauració de l’absolutisme borbònic el 1823, els reaccionaris reclamaven a Fernando VII el restabliment del tradicional i important instrument repressor de la Inquisición, abolida per les Corts de Cadis el 1813, però el rei no feia quasi res per a donar nova vida al tribunal.

A València, l’arquebisbe Simón López, membre de la societat secreta estatal El Angel Exterminador i caracteritzat pel seu ultrarealisme reaccionari, a petició de l’Ajuntament de la ciutat i d’alguns individus, la va restablir de fet, amb la creació d’un nou tribunal sota el nom de Junta de Fe.

El cas més rellevant de la Junta de Fe de València va ser el procés i execució de Gaietà Ripoll, dut a terme per l’Arquebisbe amb la complicitat de l’Audiència de València i de la Monarquia.

De Gaietà Ripoll i Pla es diu que va nàixer a Solsona el 1768; que era metge; que seguí la carrera militar fins el 1823; que va combatre contra Napoleó durant la guerra del Francès, va ser fet presoner i deportat a França; que allí sembla que s’havia fet deista i lector d’autors liberals; que va canviar el seu nom d’Antoni pel de Gaietà...

Una escola antiga

El 1824 ja exercia com a mestre de primeres lletres a Russafa, on demostrà un cert rousseanianisme i tingué una gran popularitat.

El 8 d’octubre del 1825, denunciat per una dona veïna de Russafa, va ser processat per la Junta de Fe, acusat de coses tan greus com no anar a missa els diumenges; ensenyar als escolars només els manaments de la llei de Déu; fer-los saludar dient lloat sia Déu! en comptes d’Ave Maria!; i de no haver-los tret a adorar el Viàtic quan passava davant l’escola (encara que fou reconeguda la seua bona conducta, així com que no feia proselitisme ni donava cap escàndol)

A Ripoll el tingueren empresonat durant tot el procés, que durà deu mesos, però mai no fou cridat a declarar ni pel jutge ni pel tribunal, ni tingué defensor. Fou condemnat a morir.

Un tenebrós tribunal

L’esperit del segle obligà al tribunal a fer una única concessió: prescindir de la foguera, penjar-lo en la forca i en lloc de cremar el seu cos simular la combustió amb flames pintades en un barril posat al peu de la forca.

El dia 31 de juliol del 1826 Gaietà Ripoll morí amb gran enteresa, penjat en la forca de la plaça del Mercat.

El seu cadàver, ficat dins de la bóta de fusta pintada de flames, fou traslladat des del patíbul del Mercat fins al riu, prop de la Petxina, allí fou llançat als gossos i als corbs, perquè havent mort sense penediment, no es podia soterrar en la terra sagrada d’un cementiri.

No hi hagué tocs de campanes per la seua mort, tots els altars i creus dels carrers de l’itinerari foren tapats amb panys negres, i quan passava el cadàver, la plebs l’escridassava i li tirava pedres.

Aquest auto de fe, que es considera la darrera execució de la Història per qüestions religioses, provocà aspres comentaris a Europa, i principalment a França i a Anglaterra. En vista de les reaccions provocades, Fernando VII no volgué escoltar les múltiples peticions que hom li feia de restablir la Inquisición, perquè no volia augmentar l’enuig de les grans potències de la Santa Alianza.

Les restes de Gaietà Ripoll es van perdre al riu, però el seu cruel jutge, l’arquebisbe reaccionari Simón López (1744-1831) està soterrat a la Catedral de València. Des de fa poc té un altre veí il·lustre: el cardenal Agustín García-Gasco.

LA ROQUETA

L'antic monestir,
 ara parròquia de Crist Rei

Sembla que l’origen d’aquest monestir, situat fora de la ciutat romana, a la vora de la via Augusta, va ser la tomba de Sant Vicent, martiritzat a València el 304. Durant la dominació àrab es van perdre les seues relíquies, però continuà sent el centre de devoció de la reduïda comunitat mossàrab de València.

Jaume I va fer construir en aquest lloc un temple, un monestir i un hospital. El rei conqueridor, que havia atribuït la seua victòria a l’especial intercessió de sant Vicent Màrtir, ordenà que hi fos guardat l’estendard reial o penó de la conquesta, que els àrabs  havien hissat en la torre del Temple per a proclamar la rendició de la ciutat, i ací va estar fins a l’exclaustració de 1835 en què fou dipositat a l’arxiu municipal. 

El rei va cedir tot el conjunt al Monestir de Poblet el 1286, el qual rebé per al seu manteniment la vila de Quart de Poblet i altres rendes. Quan l’hospital s’integrà en el general, el Monestir de Poblet conservà la propietat fins a l’exclaustració.

Esgrafiats de l'església

L’estructura i decoració de l’església va ser completament reformada el 1739. Després de la desamortització, l’absis de l’església, la torrassa situada sobre aquest i part del convent van ser enderrocats durant la guerra carlina per motius estratègics. Entre 1878 i 1880 es reconstruí per instal·lar-hi el convent de les monges de Santa Tecla, desplaçades per la creació del carrer de la Pau. (No fa molt de temps encara existia el forn de Santa Tecla al començament del carrer de la Mar, on havia estat situat el convent) Part del monestir i l’església van ser incendiats el 1936.

El claustre

El monestir va ser venut per l'església el 1976 i va ser salvat de la destrucció gràcies a una protesta ciutadana, ara és propietat de l’Ajuntament, que està restaurant-lo.

El claustre té una part antiga, del segle XVII, la resta es del XVIII i, en gran part, del XIX. La porta –ara paredada- que comunicava el monestir amb l’església és romànica, ricament esculpida a l’estil de la portada del Palau o de l’Almoina de la Catedral; està formada per arcs motllurats sostinguts per columnetes adossades, amb tres capitells a cada costat, que representen escenes del martiri i sepultura de Sant Vicent. Cal repetir que el ruinós estat de l'edifici impedeix la seua vista.

La porta de Sant Vicent, amb els carreus numerats,
preparada per a traslladar-la abans de la frustrada
 destruccuó de l l'edific

L’església, actual parròquia de Crist Rei, mostra la seua antiga construcció en els murs exteriors de carreus, molts amb marques de pedrapiquer, en els contraforts de l'exterior i en les tres portades visibles; la del mur sud, que ara dóna accés a l’església des del pati, és gòtica, de mig punt, amb l’aresta bisellada; al seu costat està la segona, molt arreglada, que és de grandària major i dóna accés a les dependències de la parròquia; la tercera és cistercenca del segle XIII, a l’estil del primitiu edifici de sant Joan de l’Hospital, es troba a l’interior, als peus de l’església i  per a veure-la cal situar-se dins d'una sala sota el cor alt.


A l’entrada de l’església es conserva una pedra amb  la creu aspada, la roda de molí i una inscripció que diu “Año 1642. En esta pedra estigué nugat Sant Visent Mar..."

Miracle del Crist, per Espinosa

L’interior mostra encara les conseqüències de l’incendi del 1936; és de nau única, amb cinc trams coberts amb volta de canó sobre arcs faixons, que estigueren decorats amb florons d’algeps; té un cor alt sobre dos trams de volta rebaixada, sota el qual es troba la porta del segle XIII; com ja s’ha dit, va perdre tota la capçalera, però conserva l'ample creuer, cobert per una cúpula sense tambor ni llanterna; hi ha capelles situades entre els contraforts, tres a cada costat de la nau i dues més, avui paredades, sota la volta del cor. El braç sud del creuer s’allarga amb una capella barroca en planta de creu, coberta per una cúpula decorada amb florons i altres elements d’algeps tallat, era la capella del Crist del Rescat, una imatge miraculosa de cap al 1539, que va ser rescatada pagant el seu pes: trenta monedes. En la part que resta de l’església, la malmesa decoració a base d’esgrafiats permet veure restes d’arcs de pedra de la primitiva construcció.

Sant Vicent el pobret

Quan les monges de santa Tecla es traslladaren ací des del seu convent del carrer de la Mar, es dugueren i situaren en una capella, enfront de la porta d’accés, la imatge coneguda com Sant Vicent “el pobret”,  una escultura monumental que el representa assegut, nugat el coll amb una argolla i una cadena de ferro, i situat dins d’una cel·la enreixada amb el terra reblit de testos, reproduint la del seu martiri; la instal·lació es completava amb un alt relleu superior representant una escena del seu martiri, de composició barroca però ben equilibrada; sobre aquest conjunt hi havia l’escut de l’arquebisbe Isidoro Aliaga, que és qui sufragà aquestes peces treballades en  marbre blanc, de cap al 1639. Aquest muntatge, que reproduïa el seu aspecte original a l'antic convent, ha desaparegut no fa molt.

Com els seus elements ocupaven el lloc de pas a la porta romànica del claustre, han estat muntats al presbiteri, en un vulgar pastitx a manera de gran retaule que sembla una falla d'escaiola, barrejant els bells marbres barrocs amb penosos relleus que també semblen d'escaiola, amb una vulgar imatge feta en sèrie, potser també d'escaiola, i una minúscula suposada taula medieval, no d'escaiola, però que a simple vista sembla una fulla de calendari apegada en un cartró; tot el cadafal l'han rematat amb l'escut de l'arquebisbe Aliaga, situat tan a prop del cel que quasi no es pot ni veure. En definitiva, i com podeu comprovar si teniu ganes, un monument de "bon gust", fet i assessorat, segons diu no-sé-qui, per arquitectes, artistes etc. etc...  

A l'anterio muntatge també es podia veure al seu costat una relíquia del sant i la reproducció del sarcòfag romà anomenat de Sant Vicent, trobat el segle XIX fent d'abeurador per a cavalleries; l'original està dipositat al museu de Belles Arts.

SANT VICENT MÀRTIR PATRÓ DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Una estampeta

El dia 22 de gener la ciutat de València celebra "de creus cap a dins" la festa de Sant Vicent Màrtir, que és el seu patró. Ho fa amb volteig de campanes, pontifical, processó i visites als llocs considerats tradicionalment com a lligats a la seua memòria.


Aquest Vicent és el meu sant, el patró principal de l'arxidiòcesi de València, del Gremi de Sastres i Modistes, dels vinaters catalans, dels mariners portuguesos i de moltes poblacions, com Guadassuar, Corbera, o la ciutat italiana de Vicenza.


Sant Vicent és un dels màrtirs més importants de la cristiandat primitiva. El nostre Vicent de València, juntament amb Llorenç, de Roma i Esteve, d'Orient, van ser els tres primers diaques màrtirs de la cristiandat. El significat atribuït als seus noms també els relaciona: Vencedor, Llorer i Corona.

El relat de la seu «passió» llegit en les esglésies, va excitar l'admiració universal. Sant Agustí, bisbe d'Hipona, en Àfrica, a les homilies predicades en la seua festa es preguntava: "Quina regió, quina província de l'Imperi no celebra la glòria del Diaca Vicent? Qui coneixeria el nom de Dacià, si no haguera llegit la passió del màrtir?". Els papes Sant Lleó Magne i Sant Gregori, Sant Isidor de Sevilla, Sant Ambrosi de Milà i Sant Bernat, van ser testimonis de la fama del sant.

Però la Passio Sancti Vincenti va ser escrita amb posterioritat a l'any 386, llunyans ja els fets que conta. Encara més tard, Aureli Prudenci va glossar la Passio en el seu Peristéphanon, amb grans errors i contradiccions. Tota la documentació antiga sobre el martiri del sant, a més de no ser contemporània dels fets, és de caràcter apologètic, d’exaltació del sant, i no té cap valor històric. Així mateix, el personatge del prefecte Dacià no té realitat històrica.

Farem un resum de la tradicional història de Sant Vicent, posant-la en relació amb alguns llocs i records del seu patró que conserva la ciutat.

La tradició diu que Vicent, originari d'Osca, era diaca de Valeri, l’ancià bisbe de Saragossa, a qui havia d'ajudar en les predicacions per les seues dificultats d'expressió.

Columna en Sta. Mònica

Quan Dioclecià (284-305) reestructurà l'imperi, disposà que li foren atribuïts a l'emperador nous honors divins. Els cristians s'hi resistiren i foren objecte de represàlies. Valeri i Vicent van ser presos l'any 303 per ordre de Dacià, prefecte de la província Tarraconensis, i per raons desconegudes foren traslladats a València per a ser jutjats. Abans d'entrar en la ciutat, els seus conductors passaren la nit en una posada i van deixar a Vicent lligat a una columna en el pati, aquesta columna encara es conserva en la parròquia de Santa Mónica.

Arribats a València, foren conduïts al pretori del procònsol i els van tancar en una presó. Segons la tradició, aquest pretori estava als afores de la ciutat romana, on després estigué el tribunal del cadí àrab i posteriorment el convent de Santa Tecla, per la plaça de la Figuera, aproximadament al començament de l‘actual carrer de la Mar.

Tres presons relacionades amb els sants conserva la ciutat: una menuda capella dedicada a Sant Valeri a la plaça de la Almoina, i quasi al costat, la Capella i Cripta de Sant Vicent; no molt lluny hi ha una tercera que conserva una columna romana, en el carrer de la Presó de Sant Vicent.

Els deixaren a la fosca presó sense menjar durant diversos dies i quan se suposava que estaven desanimats van comparèixer davant el jutge i aquest es va estranyar que estigueren alegres, sans i robusts. En l'interrogatori Vicent va respondre pels dos, intrèpid i amb paraula ardent.

Passió del sant: Valeri i Vicent detinguts, davant Dacià, Arriben a València,
Vicent assotat, al poltre, sobre brases, mor al llit, cadàver al femer,
 llençat al mar, els fidels, l'església, la tomba.

El jutge, irritat davant la negativa de renunciar a la seua fe, va optar per desterrar a França l’ancià Valeri. A Vicent, considerant-lo un rebel que l’ultratjava en públic, el van despullar i el sotmeteren a turments com el poltre i altres, que separaven els braços i cames mitjançant cordes, trencaven els nervis i desconjuntaven els membres del màrtir. Després van estripar les seues carns amb ungles i garfis de ferro i el mateix jutge el va assotar cruelment. Mentre el torturaven, el jutge intimava el màrtir a abjurar però Vicent rebutjava les seues propostes. El jutge, desconcertat i humiliat davant aquella actitud, li va oferir el perdó si li lliurava els llibres sagrats, però la valentia del màrtir era inexpugnable. Exasperat de nou, va manar col·locar-lo sobre un llit de ferro incandescent, però tampoc no va poder trencar la fortalesa del màrtir.

Sobre el llit de ferro roent

Sorprès, enfurit i fastiguejat per la serenitat de Vicent, va decidir tancar-lo encadenat en una cel·la sembrada de testos, cristalls i punxes de ferro, un calabós que segons Prudenci era “més negre que les mateixes tenebres"... però llavors un cor d'àngels va aparèixer per a consolar al màrtir: il·luminant l’horrible cau, cobriren el sòl de flors i el van alegrar amb les seues harmonies. El carcerari, commogut davant l'espectacle, es va convertir al cristianisme.

Finalment el jutge manà guarir el màrtir amb intenció de sotmetre'l de nou als turments, però tot just col·locat en un tou matalàs cobert amb pètals de rosa, l'esperit de Vicent va volar al Paradís. Sembla que açò va succeir el mes de gener de l'any 304.

El cadàver al femer

Decebut, el tirà va manar llençar a un femer el cadàver de Vicent per tal que fóra devorat per les feristeles, però un corb el va defensar dels voltors i de les feres. Més tard, al lloc on era tradició que l’havien llençat es va alçar una ermita gòtica que commemorava el fet; el segle passat va ser enderrocada per a construir sobre el solar la lletgíssima parròquia actual de Sant Vicent Màrtir.

Quan conegué que els animals respectaven el seu cadàver va ordenar que fóra deixat caure al mar lligat a una pedra de molí; d’aquest fet li ve al sant l'apel·latiu “de la Roda”. Malgrat la pedra, les ones el van retornar a la platja, alguns diuen que a Cullera.

Gents pietoses recuperaren el cadàver i el soterraren en un modest sepulcre al costat de la via Augusta, sobre el qual es va construir el conjunt religiós de la Roqueta, iniciat en el mateix segle IV, que probablement estava constituït per un temple, una necròpolis i un convent.

Una imatge

Potser les restes del sant van ser traslladades sota l’altar major de la catedral visigòtica, perquè segons diu la seua Passió litúrgica, va ser dut a l'Església Mare i col·locat sota l'altar, en “el digne sepulcre” a què al·ludeix la missa de rite mossàrab del sant.

Durant la dominació àrab es van perdre les seues relíquies, però la Roqueta continuà sent el centre de devoció de la reduïda comunitat mossàrab de la ciutat.

Des de València la veneració pel sant es va escampar per tot l'Occident. Arribà a donar nom al Cap de Sant Vicent, des d’on es diu que les seues restes foren traslladades l’any, 1173 i per ordre del rei Afonso Henriques, a la catedral de Lisboa, on és tradició que encara reposen. També és el patró d’aquella ciutat; en e l‘escut de la qual figuren dos corbs sobre un vaixell que recorden els que van romandre prop de les restes del sant durant el seu trasllat.

Jaume I, que havia atribuït la seua conquesta de la ciutat a l’especial intercessió de sant Vicent Màrtir, va fer construir en aquest lloc de la Roqueta un temple, un hospital i un monestir que va cedir al de Poblet el 1286. Aquest monestir ha arrribat als nostres dies amb moltes transformacions, però no sabem per quant de temps, perquè malgrat ser de propietat municipal es troba abandonat i en un lamentable estat de ruïna imminent.

RECORDS DE SANT VICENT MÀRTIR A LA CIUTAT

El braç incorrupte

L’any 1970, la Catedral de Bari, en Itàlia, va tornar a la de València, la relíquia d'un braç incorrupte del sant, que havia quedat allí quan morí un bisbe mossàrab de València que anava de peregrinació a Terra Santa. El reliquiari es conserva en la girola de la Catedral, dins la capella dita de la Resurrecció.

A la cripta arqueològica de l'Almoina hi ha restes del baptisteri i l'absis d'una església visigoda, probablement lligada al culte martirial de Sant Vicent, així com diverses tombes monumentals del segle VI relacionades amb ellla. Igual que en el cas de la Roqueta, aqueix conjunt de basílica i necròpolis es prolongaria fins a l'època islàmica.

Capella sobre la cripta

La capella de Sant Vicent, que es troba separada al costat, també forma part del conjunt de l'Almoina. La seua cripta  és en realitat una capella funerària visigoda, de planta de creu, probablement comunicada amb la catedral de l'època, de la qual també es conserva part de la capçalera. En l'interior de la cripta, la capella té quatre baranes ricament decorades que emmarquen la sepultura d'un prelat valentí, mort a mitjans del segle VI. En època islàmica l'edifici va ser transformat en uns banys palatins. Quan el rei Jaume I entrà a la ciutat el 1238 només conservava en peu el braç Nord de l'edifici, sobre el qual el rei va manar edificar una capella a honor del màrtir. Aquesta capella gòtica superior es va reconstruir fa uns anys de manera molt poc encertada. És possible trobar-la oberta el dia 22 de gener. Podeu veure al final la clau de volta d'aquesta capella.

La coneguda com a Presó de Sant Valeri, igual que la capella anterior, forma part de l'edifici conegut com "el punt de ganxo", al costat de l'Almoina. És un espai quadrat, quasi buit. Es pot trobar oberta, o no, el 22 de gener.

Una altra sala, molt restaurada, que conserva una columna romana, donà nom al carrer de la Presó de Sant Vicent, que va del carrer de la Mar al d’Avellanes fent un angle recte. Es trobarà oberta cada 22 de gener i normalment exhibeix una relíquia, les cadenes que nugaven el sant.

A l'església de Santa Mònica hi ha, a la banda de l’evangeli del creuer, una columna obrada en la paret, on suposadament el van nugar a l’arribada del sant a València.

Al carrer de l’Ermita hi havia una de construcció gòtica parcialment conservada, que commemorava el lloc del femer on havia estat abandonat el cadàver del sant, però va ser enderrocada per a construir l’actual parròquia de Sant Vicent Màrtir, que té una cripta, però tot és modern i, a més, prou lleig.

Sant Vicent el pobret

A “Sant Vicent el pobret”, encadenat i xafant testos, el trobareu (muntat recentment en un horrorós retaule que barreja els nobles marbres del segle XVII amb lletjos relleus d’escaiola o ves a saber què) en l’actual parròquia de Crist Rei, que és l’església de l'antic convent de la Roqueta, al qual es traslladaren les mongetes del desaparegut convent Santa Tecla quan es va obrir el carrer de la Pau. Allí se'n dugueren amb elles aquesta escultura en marbre del segle XVII. L'edifici conserva dues portades romàniques, una d'elles amb capitells en els quals es representen escenes del martiri del sant, impossible de veure.

El museu de Belles Arts de Sant Pius V conserva un sarcòfag de marbre de la segona meitat del s. IV, una peça selectíssima llaurada en un taller romà, és l’anomenat sarcòfag de sant Vicent, atribuït al sepulcre del sant sense cap fonament sòlid. Es va trobar el segle XIX en Capitania, fent d'abeurador, però sembla que procedia de la Roqueta. També hi ha una escultura d'alabastre que representa el cadàver del sant llençat al femer.

No s'anoten la diversitat d'imatges del sant que es troben per tota la ciutat per no allargar escessivament la relació.