EL BACUS D'ALDAIA

El Bacus dels romans és el Dionís dels grecs, fill de Zeus i d'una de les seues amants, Sèmele. Aquesta, per instigació d'Hera, gelosa i venjativa esposa de Zeus, li va demanar al déu que se li mostrara amb el seu aspecte real; Zeus es negà, però com abans li havia promès complir qualsevol dels seus desitjos, finalmente hagué de fer-ho i en mostrar-se-li amb tota la seua esplendor de rajos, llàmpecs i trons, Sèmele morí carbonitzada.

Zeus encara pogué extreure-li el fill que portava i el va posar en la seua pròpia cuixa, fins al moment del seu feliç naixement. Aqueix doble naixement i aqueixa filiació ambígua, estaran presents en el mite de Dionís i en la pràctica dels seus ritus, que exalten el descobriment de l'altre jo que tots portem dins, amb ajuda de l'embriaguesa del vi, de la música i de la dansa, altre jo que també es relaciona amb la vida en el més enllà, com ho prova tota una sèrie de sarcòfags amb escenes dionisíaques.

A Dionís se li atribueix la invenció del cultiu de la vinya i la seua donació com a regal als homes; era patró de la música, la dansa i el teatre; també la fertilitat i la prosperitat pertanyien als seus dominis.

Els antics grecs el representaven com un home d'edat, amb barba llarga, fins que, a la fi del s. V a.C. va ser substituït per un jove nu i imberbe, amb la pantera que evoca la seua incursió a l'Índia, la pell animal, o nebris, sobre el cos i una copa, pitxer o càntir, en al·lusió a la vinya i el vi, amb les feres i el sèquit d'aulistes, tabalets i ballarines amb cròtals, o també sobre un carruatge tirat per panteres.

El culte i els rituals en honor seu i del seguici de sàtirs, mènades, faunes i altres acompanyants, fets en els frondosos boscos durant la nit, s'estengué, amb el temps, des de Grècia a tots els llocs del món romà.

Les bacanals, celebrades en el seu honor, eren una de les festes més importants del calendari romà, malgrat la seua prohibició per part del Senat l'any 186 a.C. Les festes es realitzaven de nit i, al principi d'instaurar-se aquest culte, només podien assistir–hi les dones. Les bacants, posseïdes per l'esperit de Bacus, després d'haver begut el vi i ser ungides amb sang d'animal salvatge, ballaven sobre l'herba dels boscos. Tots els excessos estaven permesos, els prejudicis morals no comptaven.

L'escultura del Bacus d'Aldaia que podem veure al Museu de Prehistòria de València és una rèplica. L'original és de marbre blanc, de grandària inferior al natural (109 x 38 x 21 cm) una peça que deriva de prototipus clàssics grecs, amb precedents des del segle V a.C. Per la seua grandària no pot posar-se en dubte que va estar situada en un espai privat, ja que per als llocs públics es preferia el tamany natural, o fins i tot més gran.

Representa al déu jove, amb cabells llargs partits al centre, arreplegats amb una cinta; sobre ella porta una garlanda de fulles d'heura, pàmpols i raïms, símbols de la fecunditat i de la naturalesa associada a la seua divinitat. El cos està nu, només du una pell de pantera creuada sobre el tors.  En la mà dreta porta un kàntaros o copa alta per a abocar vi, el qual cau a la boca d’una pantera asseguda als seus peus, animal salvatge que acompanya al déu en els seus ritus. En la mà esquerra portaria un tirs o bastó, actualment perdut. Calça sandàlies. Encara que es recolza en el peu dret, el moviment del cos és escàs, sense desplaçament de malucs, i els braços tampoc impliquen moviment dels muscles, per això la figura apareix amb una certa pesantor.

No es coneixen peces iguals a la d'Aldaia. Tampoc no s'ha analitzat el marbre original per a saber si es tracta d'una obra valenciana, tarragonina, o d'importació, encara que el marbre blanc no sempre pot assignar-se a una pedrera en concret.

És curiosa la història del descobriment d'aquesta escultura d'Aldaia: l'any 1884, quan Pascual Simón llaurava un camp de la seua propietat, a l'Ereta dels Moros, va trobar-ne un fragment, la part de les cames. Creié que era una imatge de Sant Roc, perquè va confondre la pantera del déu amb el gos que acompanya al sant. Per devoció es va negar a vendre-la i conservà la peça en la seua casa, com una relíquia, fins a la seua mort.

El 1924, quaranta anys després del descobriment, el fill de Pascual Simón va trobar la resta de l'escultura quan treballava en el mateix camp. Com que les dues peces completaven la representació d'un home nu, la família entengué que no podia tractar-se d'un sant i va vendre els fragments a un erudit valencià anomenat Arévalo. L'any 1930 va ser adquirida per l'estat; l'any següent es va reconstruir i restaurar l'escultura per a la seua exhibició en el Museo Arqueológico de Madrid, on encara es troba.

LA LLOTJA (O LLONJA) DELS MERCADERS

El nom de llotja o llonja prové de la veu italiana "lògia" que significa pòrtic, perquè sota els pòrtics d'esglésies i edificis públics era on es reunien els mercaders per a realitzar les seues transaccions, resguardats de les inclemències del temps.

La Llotja de València va ser declarada Monument Històric i Artístic el 1931, i Patrimoni de la Humanitat el 7 de desembre del 1996, per tractar-se d'un lloc de valor universal excepcional, exemple d'edifici secular de finals del període gòtic i il·lustratiu de la puixança i riquesa de les grans ciutats mercantils mediterrànies (fins ara és l’únic edifici de la ciutat que ha obtingut aquesta consideració).

Al llarg del segle XV, l‘anomenat Segle d'or valència, després d'alguns anys d'inestabilitat derivats del període en què la dinastia del Casal de Barcelona va ser substituïda per la castellana delsTrastàmara, la nosttra ciutat, Cap i Casal del Regne de València, se situà com a capital cultural i econòmica de l'anomenada Confederació catalano-aragonesa, i com una de les ciutats més importants d'Europa.

La prosperitat mercantil assolida per la ciutat motivà que l’any 1469, els Jurats del Consell Municipal decidiren bastir una nova llotja: Molt bella e magnífica e sumptuosa, que sia honor e ornament d'aquesta insigne Ciutat, e los mercaders de la qual e altres havent voluntat de comerciar, tinguen afectió per exercitar-se en l'art mercantívol e fer naus, de què en resultarà grandíssim benefici.

Per a bastir-la es compraren i enderrocaren vint-i-cinc cases pròximes al mercat. L'encarregat de la construcció fou el prestigiós mestre pedrapiquer girní Pere Comte, ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra. Pere Comte s'inspirà en la llotja de Palma, feta per Guillem Sagrera el 1448, el qual, al seu torn, s'havia inspirat probablement en l'aula capitular del convent de Sant Doménec de València, de començament del segle XIV.

La Llotja reuneix una esplèndida col·lecció d'escultura que va ser obrada per escultors locals i per altres de molt distinta procedència, com ara Laurencius de la Picardia, Rolandus, i Johan de Kassel (Alemanya), entre molts d'altres.

Tots els arcs i motllures de finestres i portes de la Llotja arrenquen de capitells historiats. N’hi ha de vegetals, d’animals reals, fantàstics o fabulosos, i de figures humanes exercint múltiples activitats. No cal oblidar altres escultures, com les vint i huit gàrgoles o canals de desguàs de la pluja, les d’impostes, sanefes, o claus de volta, així com les nombroses i variades representacions heràldiques de la Ciutat i del Regne. Moltes de les figuracions tenen detalls deliciosos, plens de bon humor, amb abundants escenes satíriques i obscenes.

Algunes de les nombroses escultures descrites, i també parts de l’edifici, van ser  refetes o inventades durant la restauració duta a terme entre 1897 i 1900 per l'arquitecte Antonio Ferrer i l’escultor José Aixa (el qual també restaurà la porta de Serrans), seguint un criteri de reconstrucció total que avui ha quedat en desús, però que .li donà a l’edifici l’aspecte d’integritat que ara conserva.

La façana vista des de la plaça del Mercat és potser la imatge més difosa de l’edifici. L’acusada horitzontalitat amb què fou resolt queda trencada pel remat actual de la torre, que no es va projectar mai així. En la restauració del 1885 al 1900 l'escultor i l'arquitecte consideraren que aquesta torre havia quedat inacabada, la van recréixer i li afegiren els merlets que ara presenta, inspirant-se en les cobertes emmerletades de la Llotja i del Consolat de Mar.

El cos de la dreta és la Llotja i la Capella de la torrassa (1483-1498), el de l’esquerra, el del Consolat, fet més tard (1498-1548), Part de les traceries de les finestres, algunes gàrgoles i altres detalls són moderns.

Tot i tractar-se d’un edifici civil, el programa decoratiu de les quatre portades de la sala de contractació és semblant al d’una portada d’església, un detall més a favor de considerar-la  com a un Temple del Comerç.

Les quatre grans portes de fusta es van cobrir el 1532 amb planxes metàl·liques adornades amb franges on apareixen motius florals i busts enfrontats. La del Mercat conserva els picaportes decoratius amb forma d’anella rematada per un drac.

La part de façana de la nostra esquerra és la del Consolat de Mar. És la més moderna,  adossada al costat ponentí de la llotja. Mort Joan Yvarra el 1486, Pere Comte va fer dues plantes del 1498 al 1506, la tercera va fer-la Joan Corbera a la mort d'aquell, entre el 1506 i el 1533; el remat, incloent-hi els medallons, es dugué a terme del 1533 fins al 1548, amb intervenció del mateix Corbera, el guipuscoà Domingo Urtiaga i altres escultors.

El Consolat és de planta rectangular, amb tres pisos y un soterrani. Les dues primeres plantes tenen finestres de llinda, rectes. S’hi poden observar les traceries i els potents arcs de descàrrega del mur de les finestres de la segona planta.

La tercer planta enllaça amb la inferior per mig d’una sèrie rítmica d’escuts de la ciutat, als quals segueixen finestres d’arc conopial separades per grosses motllures verticals. Per damunt de les finestres corre un tramat vegetal que surt de les boques d’animals fantàstics, sobre el qual hi ha els cèlebres medallons enfrontats, amb bustos d’homes i dones. El remat és la continuació, per darrere de la motllura hortizontal, de les motllures verticals inferiors transformades en agulles o pinacles, que es recolzen sobre els merlets amb corones.

Aquests enigmàtics medallons, inspirats en una idea de l'antiguitat clàssica que es va reprendre al renaixement, són de difícil identificació, potser representen una “Genealogia dels déus” relacionada amb una “Genealogia dels homes”, un remat adequat per a aquest “Palau o Temple de la Fama” com l’anomenen alguns, un nom que entra en relació amb el de “Temple del Comerç” que, com s’ha dit, de vegades rep la veïna Sala de Contractació.

Segons Sabchis Guarner, el Consolat, amb una profusa i graciosa decoració (en part ja renaixentista) i bastant italianitzada, conviu en feliç maridatge amb la gòtica Sala de Contractació.

La part següent és la torre. Es pot veure la línia recta dels carreus del primitiu cantó d'aquesta, que no s’alternen amb els del Consolat, perquè com queda dit, li va ser adossat posteriorment. El cantó està adornat amb un drac que es menja la motllura de l’angle, una part de la qual ha quedat embeguda en el segon edifici. 

Les tres finestres de la torre es corresponen a les tres plantes, la primera és de la capella, apuntada, amb traceries i rematada amb florons, que és una de les més belles de l’edifici; la vidriera no és l’original. La segona finestra és allindada, i a la tercera, més menuda, en algun moment s’hi va col·locar un rellotge, que en la restauració del segle XIX va ser desmuntat i traslladat a la plaça del poble de Campanar, on encara marca les hores. Com q2ueda dit,, en la restauració es va re. créixer la torre i es va acabar amb gàrgoles i merlets coronats, per imitació dels remats de la resta de l’edifici.

La façana de la Llotja a la plaça del Mercat presenta una organització tripartida molt acusada, compartimentada vertical i horitzontalment per motllures. La porta té uns graons d’accés per salvar el desnivell. Està formada per un arc apuntat amb pinacles, sobre el qual hi ha un altre, conopial, amb adornaments de cardines i un floró en forma de creu que arriba a la mateixa altura dels pinacles. Sobre aquest hi ha l'escut del Regne, timbrat amb casc i dragó. Tot açò està enquadrat per les motllures.

Als costats de la porta, organitzades de manera semblant a aquesta, s'obren dues finestres amb traceries, també enquadrades per una motllura superior en la qual descansen dos àngels agenollats que sostenen l’escut de la ciutat. Als tres triangles que formen els arcs conopials sobre els apuntats hi ha encabit un àngel amb les ales esteses

Els brancals d’aquesta porta es van cobrir amb imatges i fullatges. Podem veure a la part baixa màscares, de les quals sorgeix la decoració, amb moltes figures humanes nues agrupades en animades activitats i també animals, monstres, etc. Té un trencallums central i sobre ell, el timpà, del qual desaparegué, primer, l’anunciació a Maria original, i un escut posterior, de l’època de Carles III. Ara hi ha la Mare de Déu amb el seu fill que du la bola del món rematada amb una creu. Als costats hi ha dos angelets portant filacteris que diuen amb lletres pseudo gòtiques Déu vos salve Maria plena de gràcia. Aquest interessant grup el va fer nou José Aixa en la restauració.

Al cantó de la plaça del Mercat i el carrer de Pere Comte hi ha un escut reial portat per dos àngels que és el més bell i conegut dels molts que presenta l’edifici. Amb el temps va sofrir alguns danys que foren reparats en la restauració d’època moderna.

La porta sud o dels Evangelistes és la més pobra de decoració, formada per un arc conopial sobre un d’escarser, amb un escut reial a la part superior, i un àngel amb filacteri a cada banda. Als capitells de la part interior hi ha un bou alat, símbol de l’evangelista sant Lluc, i un lleó alat, símbol de l’evangelista sant Marc.

El segon escut més conegut és un de la ciutat al cantó dels carrers de la Llotja i de Pere Comte (o de la plaça del Doctor Collado), amb un filacteri amb inscripció que, més o menys, diu així: La noble i lleial ciutat de Valencia ab cor d’acabar la mia excellencia m’ha començat a cinch de Febrer del any que corrent es compta MCCCCLXXXIII (1483)

A la porta est o del Crist els brancals estan adornats amb diversa decoració vegetal que ix de gerros, un parell dels quals reposa sobre sengles caps humans i de salvatges. La riquíssima decoració vegetal va enllaçada per sogues nugades en forma de llaços d’amor. Hi ha, entre altres plantes, heura, palma, llorer i murta. El trencallums remata en un fris superior amb branques i fullatge, entre els quals hi ha figures humanes. El timpà està buit.

A les grans finestres dels costats hi ha, a l'esquerra, el rei David, coronat i amb una fona, que representa el poder material, i a la  dreta, Samsó amb el lleó, que representa la força; la portada es remata, a un nivell superior, amb la figura de Crist Rei, que du ceptre i corona, situat per damunt del poder i de la força i fent de Jutge de la humanitat.

Un poc més enllà hi ha l’actual accés al monument. Cal mencionar una finestra amb figuració en relleus de la caça del porc senglar. Tmbé una placa commemorativa del gest de Vicent Doménec, el Palleter (venia palletes amb sofre, per a encendre el foc) que declarà la guerra a l'invasor Napoleó en aquesta placeta, aleshores anomenada de les panses.

En l'angle posterior que fan la Llotja i el Consolat hi ha el Pati dels Tarongers, el conjunt ocupa més de dos mil metres quadrats en total. Part del mur de tanca i la porta del carrer de Cordellats són moderns.

El pati és un reduït espai tranquil i relaxant que compta amb tarongers i xiprers i un safareig en forma d'estel de huit puntes, que evoca el que hi havia anteriorment. Segons Joan Fuster, en aquest patiet se celebraven saraus i cerimònies quan venien els reis de la dinastia dels Àustries.

La porta nord, del Jardí, o del Pecat, és la més complexa, Es compon d’un gran arc conopial amb florons, sobre un altre d’escarser, o carpanell, que conté, tant a la part del saló de contractació com a la del jardí, una profusa decoració humana, vegetal i animal. Trobem salvatges cobert de pèls, un tema molt renaixentista, i entre moltes altres figures, centaures músics, cavallers, arquers... A la part exterior es remata amb l’escut de la ciutat, i a l’interior, el potent arc conopial rematat amb floró en forma de creu, conté un escut reial.

En només quinze anys (1482-1498), Pere Comte i els seus ajudants foren capaços d'acabar la Llotja, Llonja, Sala de Contractació o Saló Columnari, el cos principal de l'edifici. Així consta en una franja blava que corre per la part més alta de l'interior dels quatre murs, a tocar de les voltes, la qual, amb lletres daurades, conté per duplicat, una primera vegada sobre els murs sud i oest, i una segona sobre els del nord i l'est la següent inscripció: Inclita domus sum annis aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna. (Sóc una mansió il·lustre, construïda en quinze anys. Tasteu i vegeu, conciutadans, com de bona és la negociació que no duu engany en la llengua, que jura al proïsme i no falta al jurament, que no deixa diners en usura. El comerciant que així actue abundarà en riqueses, i a la fi gaudirà de la vida eterna).

El saló es divideix en tres naus longitudinals de 35,6 m i cinc transversals de 21,4, que configuren una creu amb un quadrat central i una porta a cada extrem de la creu. Es cobreixen amb voltes de creueria a una alçada de 17,4 m, sostingudes per huit columnes helicoïdals i setze pilastres adossades del mateix tipus. Cada pilar de la sala es compon d’un feix de motllures  que van girant, pugen i es ramifiquen per a convertir-se en nervis de les voltes, les quals són quasi bufades o esfèriques, i fan quinze trams quadrats iguals. Aquesta geometria esfèrica permet la multiplicació dels nervis, que formen una doble retícula per tram, reforçada per nervis diagonals en cada quadrat, amb nou claus en cada tram, que fan un total de noranta-set; aquestes claus mostren una gran varietat iconogràfica: escuts reials i de València, nusos de sogues, àngels, i sants que eren patrons de diversos gremis. Cal destacar el nervi amb forma de soga trenada i nugada que enllaça les mènsules dels murs amb les claus.

Segons Salvador Aldana, l’espai de la sala simbolitza un hortus conclusus, en el qual les columnes són com a palmeres o arbres d’un paradís en la terra. Cal considerar que es van pintar els arcs i les claus, així com la plementeria de les voltes, que es va fer de color blau amb estels daurats, imitant el firmament; una decoració que recordava la de les esglésies. Açò i la configuració en creu de les naus fa pensar que va ser concebuda com a un Temple del Comerç.

Des del Saló Columnari, una porta menuda, ricament decorada, feta en la restauració, dóna accés a l’escala o caragol que du a les plantes superiors de la torrassa, que no son visitables; al seu moment feien de presó per als mercaders morosos o que no complien les seues obligacions.  De la magnífica escala o caragol

només es pot veure el començament. En ella demostrà Pere Comte el seu domini de les tècniques constructives i del tall de la pedra. Està encaixada en un cilindre que dóna al pati, i formada per un caragol d'ull obert, o de forat central. Comptava originalment amb 110 graons de 18 centímetres d'alt, que són alhora escaló i passamans, tot en una peça, que van girant sobre l’eix ideal del buc de l’escala, de manera que el moviment helicoïdal de la barana pareix convertir l'arquitectura de pedra en la lleugeresa del fum. En el recreixement de la torre del segle XIX se li n'afegiren 32 graons més. La seua altura actual és de quasi 26 metres.

La planta baixa de la torre era la capella. A l’entrada hi ha una reixa d’estil renaixentista, feta el 1601 pel manyà Gaspar Monsén per a la desapareguda Casa de la Ciutat o antic ajuntament, que es col·locà ací l’any 1902. El frontis de la capella està format per un gran motlluratge d’arcs escarsers, l’últim dels quals és conopial i acaba en creu formada per fulles de card estilitzades; emmarquen la porta dues fines motllures laterals acabades en gablets florejats. Al timpà hi ha la figura de Déu Pare assegut, amb el globus terraqui i en actitud de beneir.

La capella es cobreix amb una volta de creueria estelada octogonal, amb huit claus que alternen àngels músics amb escuts de la ciutat, a les mènsules dels cantons, que suporten els nervis de les voltes, hi ha els quatre evangelistes, i a la clau central es representa la Mare de Déu de la Misericòrdia, que acolleix sota el seu mant obert nou persones, els sis jurats del Consell de la ciutat, els dos macers del Consell i el Justícia, Racional o Síndic,  una  representació de l’òrgan suprem de govern de la ciutat.

Una possible lectura del programa iconogràfic de la capella potser la representació de la volta celest amb la Mare de Déu i els àngels, suportada pels quatre pilars fonamentals representats pels evangelistes, amb la figura de Déu Pare sobre la gran porta d’accés a la Capella, que també fa de Porta del Cel, amb el seu Amo assegut al tron de Majestat.

El 1546 Miquel Johan Porcar obrí una menuda porta en el gros mur mitjancer de la capella amb el Consolat. El 1832 els restauradors van adornar-la, imitant motius goticistes, amb tal habilitat que confonen els investigadors o curiosos.

El Consolat de Mar era una institució, creada el 1283, on els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Les disposicions consignades en el seu llibre del Consolat de Mar van inspirar una bona part de l'actual dret marítim internacional.

A la planta baixa del Consolat s'hi accedeix des de la mencionada porta de la Capella, o des de la del pati dels Tarongers. És una sala rectangular amb finestres quadrades, quatre donen a la plaça del Mercat i dues cap al pati; són semblants a les de l’entresol de la Generalitat. Compta amb un interessant enteixinat d’estil renaixentista, format amb 13 bigues i cassetons quadrats, triangulars i hexagonals. El paviment actual, de peces de marbre blanques i negres, suposadament reprodueix l’original.

Des del pati dels Tarongers es baixa al semi soterrani per una escala amb voltes de finíssim traçat al sostre. Les del soterrani són per aresta i molt rebaixades, recolzades sobre robustos pilars de planta quadrada i cantons en bisell. La sala té un banc corregut. La porta d’accés es troba sota l’escala del pati que du a la segona planta del Consolat.

A la planta superior del Consolat es puja per l'escala monumental del pati dels Tarongers i s’accedeix per una porta decorada amb un arc flamíger recercat amb arrabà. És un espai també rectangular amb festejadors a les grans finestres rectangulars amb traceries, distribuïdes com en la planta inferior. A la part de dalt de la paret del fons hi ha una porta que comunica amb la torre, que potser donava accés a una tribuna de fusta desapareguda. El paviment, de marbre de colors amb figures hexagonals, ha estat reconstruït recentment i reprodueix l’original.

Quan l'antiga Casa de la Ciutat, situada al costat del palau de la Generalitat, on ara hi els jardinets, va ser enderrocada durant el segle XIX, es desmuntà l’alfarge o embigat de la seua Cambra Daurada. El 1870 l’ajuntament acordà la seua venda com a fusta vella. Afortunadament, l’acord no es va executar, i uns anys més tard, el 1920, l’embigat fou encaixat de manera molt satisfactòria al sostre d’aquesta sala, afegint les mènsules que imiten la pedra, els cassetons amb escuts de la ciutat que hi ha entre elles, les segones bigues completes de cada extrem, i algunes altres peces amb els relleus fets en escaiola, per tal d’adaptar-lo a les dimensions de la sala.  

Aquest alfarje o embigat quasi miraculosament conservat, es va encarrega, demanant que fos una obra bella e notable, al mestre Joan del Poyo, el qual, entre1418 i 1428, va acomplir a bastament les expectatives, amb un resultat tan esplendorós que la sala on es va situar va ser coneguda com la Cambra Daurada. El rei Alfons el Magnànim assistí a la seua inauguració, però a més, va adquirír tal fama que molts personatges il·lustres visitaren València per tal de veure-la.

L’embigat està compost per unes 700 peces de fusta daurada i finament policromada, encaixades amb 19 bigues, a més d'altres parts com les motllures o les planxes en relleu. Hi ha molts escuts de la ciutat, centenars de figures humanes, animals, vegetals, de caràcter zodiacal, bèl·lic, grotesc, quimèric, i musical...

LES QUATRE FAÇANES DE L’AJUNTAMENT

L’Ajuntament de València integra en una illa trapezoïdal dues construccions d’època i estil ben diferenciats: la casa d’Ensenyament, edificada per iniciativa de l’Arquebisbe Andrés Mayoral entre 1758 i 1763 (l’Ajuntament es traslladà ací al segle XIX, després de destruir l’antic edifici medieval de la plaça de la Mare de Déu) i el cos d’edifici que constitueix la façana principal, realitzada entre la segona i tercera dècades del segle XX.

La façana que recau a la plaça va projectar-la Carlos Carbonell l’any 1904 i l’any 1924 va intervindre en el projecte Francisco Mora Berenguer. La seua rica i ostentosa ornamentació, carregada de símbols enaltidors i al·legories, és un repertori de formes renaixentistes i barroques, amb detalls castissistes.

Aquesta façana és de traçat discontinu, el centre està ocupat per l’elevada torre del rellotge, de tres cossos, coronada amb un carilló de campanes sobre estructura metàl·lica, inaugurat el 12 de març de 1930. La torre queda flanquejada per dos grans blocs que avancen sobre la resta de la façana, al extrems de la qual hi ha dues torres.

Els ciutadans a qui no els agrada l’ostentació i el decorativisme d’aquesta façana diuen que la seua disposició fa pensar en unes vinagreres: La torre del rellotge el pom, els cossos ixents, la sal i el pebre, i les torres, l’oli i el vinagre.

Al centre hi ha la porta principal, de dos batents, que és un reixat de ferro amb vuit cercles de bronze daurat, cosa que també va inspirar la imaginació popular, de manera que alguns li deien el “huit d’oros”.

Damunt de la porta principal, també sortint de la línia de la façana hi ha un gran balcó de pedra, afegit el 1967 sobre robustes columnes iguals a les prèviament existents a l’entrada. El balcó té l’accés per una antiga finestra convertida en porta, que és un gran arc, en la clau del qual figura, de front, el suposat casc o cimera del rei en Jaume sobre dos símbols de l’abundància. Els bells carcanyols d’aquest arc són dos mig relleus de marbre blanc de Mariano Benlliure, que simbolitzen la bona Administració i, segons diuen, la Justícia, però com que la figura du un espill, potser siga la Veritat, o la Transparència, per al·lusió a com cal que siga l’Administració Pública (encara que alguns dels ocupants de l’edifici açò no ho tenen prou clar). Cal saber que la Justícia figura en un altre lloc de la façana. Per damunt de l’arc hi ha un grup amb l’escut de la ciutat en bronze, acompanyat per dos nus femenins de marbre que simbolitzen les Arts i les Lletres, tot obra de Mariano Benlliure.

Els dos blocs ixents del centre s’adornen amb quatre grans columnes aparellades d’ordre corinti amb cartel·les i amorets en el seu terç inferior, esculpits per Ricardo Tàrrega; les columnes suporten estàtues de marbre que representen la Justícia (ara sí) i la Prudència, obra de Carmelo Vicent, i la Fortalesa i la Temperància, obra de Vicente Beltran. Aquests dos blocs, una mica elevats a manera de torres, acaben en frontons corbats partits amb l’escut de la ciutat entre les volutes, i balustrades amb pinacles.

La resta de la façana, limitada pels blocs ixents i les torres dels extrems, s’inspira en l’arquitectura clàssica del Renaixement, sense els excessos barrocs de les altres parts. Cada ala s’estructura sobre un alt sòcol encoixinat en la planta baixa, les altres dues plantes es divideixen per tres pilastres corínties que emmarquen finestres, amb frontons clàssics en la principal i de reminiscències manieristes en la més alta.

Fan d’elements d’enllaç entre els dos blocs ixents i la resta de la façana les balustrades que coronen el conjunt.

Les torres angulars, de planta circular, estan cobertes amb cúpules molt peraltades, de refulgent color rogenc pel reflex metàl·lic de les seues teules imbricades.

El sòcol de la façana més pròxim al carrer Periodista Azatti, mostra impactes que, segons es diu, són de metralla de la passada guerra.

La façana del carrer de la Sang s’ordena a l’entorn de dues portades allindades. Una, situada a la dreta i tancada en l’actualitat per un reixat, ostenta sobre l’entaulament l’escut de l’arquebisbe Mayoral i la inscripció: REAL CASA DE ENSEÑANZA DE NIÑAS Y COLEGIO DE EDUCANDAS. En el seu balcó superior es pot veure una altra: AYUNTAMIENTO; aquesta va ser l’entrada principal abans de la construcció de la nova façana de la plaça. En l’altra portada, corresponent a l’antiga església de la Sang, sobre l’entaulament d’ordre toscà se superposa un segon cos amb el balcó superior, centrat per pilastres dòriques flanquejades per sengles volutes i amb frontó triangular per coronament.

El pla de conjunt de la façana aglutina les dues portades, tot uniformant-les

segons una sòbria concepció neoclàssica, en què les obertures dels tres nivells o pisos resulten centrades per sis pilastres de pedra, disposades segons l’anomenat ordre gegant, que enllacen el sòcol amb la cornisa, lleugerament destacada per la seua decoració a base de dentells. Tan sols el frontó curvilini elevat sobre el pany de mur que correspon a la portada de l’església de la Sang descentra, deliberadament, l’eix de la façana.

També podem trobar sobre una altra antiga porta, ara finestra, l’emblema de la Sang de Crist, un escut amb cinc ferides sagnants, que fa referència a l’antiga església o confraria de la Sang, que dóna nom al carrer.

La façana del carrerr de l’Arquebisbe Mayoral va ser modificada, però conserva en part l’aspecte original: una successió de grans finestrals tancats per fortes reixes, que integra en un extrem la portada de la capella de Santa Rosa, de correcte disseny neoclàssic: un sobri frontispici articula en dos cossos la portada, allindada, de clàssic entaulament amb brancatge motllurat i un ampli finestral que dóna a l’antic cor, decorat amb pilastres acanalades d’ordre jònic, volutes als costats i elegant frontó. El resultat és un modèlic conjunt del seu estil, sense cap connotació religiosa.

No molt lluny de la capella hi ha una làpida que diu: A la eminente pedagoga María Carbonell y Sánchez. Hija predilecta de la Ciudad. Valencia para su memoria MCMXV. Es va situar ací perquè aquesta part de l’edifici va ser, durant molt de temps, l’Escola Normal de Magisteri.

La senzilla façana del carrer del Periodista Azatti és, per una part, el mur de tancament de la capella de Santa Rosa i per l’altra, una extensió molt despullada, de la façana principal.

JOAN ROÍS DE CORELLA

Joan Roís de Corella, cavaller, mestre en teologia, poeta, orador sagrat i

retrat idealitzat de Corella

traductor d’obres religioses, nasqué probablement a Gandia, el 28 de setembre de 1435, fill d’Ausias Roís de Corella i d’Aldonça Cabrera, ambdós eren membres de la petita noblesa valenciana. La seua família va estar molt relacionada, entre d’altres, amb la del poeta Ausias March. També com aquest i com el metge Jaume Roig, van fer aportacions per a la construcció del monestir de la Trinitat, del qual va ser abadessa sor Isabel de Villena, i on va professar una germana de Roís de Corella.

Crescut en un ambient culte i intel·lectual, començà a escriure als vint anys. Hi ha constància documental que als trenta-cinc, era mestre en Teologia, la qual cosa no vol dir que ja fos sacerdot. 

Va guanyar prestigi entre els homes de lletres del seu temps, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, etc. Va mantindre un debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, malaguanyat hereu de la corona, el qual elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries.

el príncep de Viana

Als seus escrits de joventut hi ha referència a nombroses aventures amoroses, com la seua relació amb Caldesa, una dama no identificada; amb Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; amb Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, amb Isabel Martines de Vera, de qui no sabem res referit al seu estat; les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir del 1473, perquè l'any següent els nasqué el primer dels seus dos fills, Estefania i Joan. 

El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seua germana Dalfina. Va morir, el 6 d’octubre de 1497. Entre els objectes inventariats hi havia el legat de la seua biblioteca: 780 volums que foren donats als frares del convent de Sant Francesc de València, on ell tenia una cambra a la seua disposició. 

Quatre dies després de la defunció de Roís de Corella, la seua germana Dalfina, única hereua, féu donació voluntària de l'herència als fills del seu germà haguts amb Isabel Martines de Vera: Joan i Estefania Roís de Corella. Açò fa pensar que, cap als seus quaranta anys, pels voltants del 1473, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de la seua amistançada ni dels fills naturals. 

manuscrit de les seues obres

Va escriure en prosa i en vers, sobre temes profans i religiosos, amb influències d’Ovidi, Sèneca i Boccaccio, entre d’altres. Els seus texts anaven dirigits a l’alta societat valenciana i van ser molt preuats pels seus contemporanis. Malgrat això, amb el temps van caure en l’oblit i fou l'últim escriptor important de la llengua catalana fins a la Renaixença del segle XIX. 

La seua obra segueix el model aristocratitzant dels escriptors de finals del segle XV; és clau en el pas de la literatura medieval a la del renaixement; per això és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista i de l’anomenada valenciana prosa, que fa ús d’expressions ampul·loses i retòriques, resultant artificiosa, però harmònica i elegant. 

Els especialistes divideixen la seua obra en profana, considerada como a obra de joventut i en religiosa, de la seua maduresa. Se sap que va fer sermons, però no se’n conserva cap dels seus textos. Entre la profana trobem obres de caràcter mitològic i amorós, com Tragèdia de Caldesa, Parlament que s'esdevenc a casa de Bernat Mercader, i moralista o filosòfica, com Trihumfo de les dones. 

Lo Segon del Cartoixà

Va participar en el certamen poètic en honor a la Mare de Déu que originà el primer llibre imprès a València o potser a tota la península: Les trobes en lahor de la Verge Maria. També participà en l’edició del Primer del Crestià de Francesc Eiximenis (València, 1483); va traduir el Psalteri imprès a Venezia el 1490 i el Vita Christi de Ludolf de Saxònia, conegut com el Cartoixà, publicat en quatre volums a València, entre 1495 i 1500. 

Moltes de les seues relacions van ser amb jueus conversos; va col·laborar amb alguns d’ells en la traducció de la Bíblia Valenciana atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, tots els exemplars de la qual van ser cremats per la Inquisició, que també cremà la seua traducció del Psalteri.

Acabarem amb una brevíssima mostra, en prosa i vers, de la seua obra:

LO JARDÍ DE AMOR

Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, he desemparat aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de Pluto, per aquell camí que al desterrar de Troya mostrà la ínclita Sibilla; e així so arribat en aquell adolorit verger, en lo qual los devots de Venus, en contínua plor, llurs penes reconten; on viu a Mirra e a Tisbe, qui, ensemps ab Narciso, apartats dels altres, de sos mals en fort manera planyien, treballant cascú en major grau recitar llur pena...

SI EN LO MAL TEMPS

Si en lo mal temps la serena bé canta,

io dec cantar, puix dolor me turmenta

en tant extrem, que ma pensa és contenta

de presta mort; de tot l'altre s'espanta.

Mas, si voleu que davall vostra manta

muira prop vós, hauran fi mes dolors:

seré l'ocell que en llit ple de odors

mor, ja content de sa vida ser tanta.

únic full de la Bíblia Valenciana
que es salvà de la crema

VISITA A VALÈNCIA DEL CARDENAL RODERIC DE BORJA

Aprofitant fragments de textos del llibre de Sussane Schüller Piroli Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI fem una descripció de la València de la seua època i del viatge que hi va fer Roderic de Borja quan era cardenal. També exposarem del banquet que va oferir al bisbe de Sigüenza Pedro González de Mendoza.

"València passava aleshores per ser no tan sols la ciutat més bella, també la més àvida de diversions i plaers d’Espanya, l’alegre vida nocturna dels seus ciutadans era tal, que hauríem de traslladar-nos a Venècia per trobar alguna cosa igual. A València era costum passejar fins a la matinada, així com ballar i jugar. No calia témer atracaments, pastissers i comerciants de delicatessen mantenien obertes les botigues durant tota la nit. Als viatgers els sorprenia tot: la sofisticació dels vestits, les altes apostes als jocs, el costum masculí de llevar-se tard, així com la llibertat i bellesa de les valencianes, que, amb els seus vestits escotats, generosament perfumades i pintades, participaven plenament dels plaers socials.

el papa Alexandre VI

El 20 de juny del 1472 arribà al Grau, com a legat apostòlic del papa, el xativí Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que havia abandonat València vint-i-tres anys abans, quan era un jove estudiant.

Com que a més de cardenal legat era el seu bisbe, els valencians li prepararen una rebuda digna d’un rei. Van sotmetre a examen el llinatge dels nobles que havien de rebre Roderic, i també el dels seus cavalls. Tota la ciutat mostrà gran entusiasme per a honorar-lo i festejar-lo.

En arribar a la porta de Serrans el seguici descavalcà per a seguir a peu; Roderic, muntant un cavall blanc i sota un pal·li daurat dut per membres de la noblesa, cavalcà pels carrers engalanats de la ciutat, amb les cases adornades amb tapissos. Tocaven les campanes de totes les esglésies, es disparaven morterets des de les muralles, i el poble, que l’acompanyava en llarga processó a les visites d’algunes esglésies on es va cantar el Te Deum, estava entusiasmat”.

Entre altres assumptes, el cardenal venia a resoldre el problema de consanguinitat dels prínceps Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, que eren cosins i havien celebrat un matrimoni secret, obviant la prohibició canònica amb una butlla falsificada que l'autoritzava.

àngels de Sancto Leocadio i Pagano 

El presbiteri de la seua catedral havia sofert un incendi; Roderic, amb intenció

de restaurar-lo, dugué en el seu seguici els pintors italians Francesco Pagano i Paolo de Sancto Leocadio, els quals, en tornar-lo a pintar al fresc, introduïren les formes renaixentistes a València. Aquestes pintures es creien perdudes, però s’havien conservat, damunt d’una volta inferior, els àngels que van ser descoberts i restaurats no fa molts anys.

El pintor Paolo de Sancto Leocadio no tornà a Itàlia, es quedà a viure a València, on la seua manera renaixentista exercí influència en altres pintors, al mateix temps que ell també acceptà, en part, els gustos de la seua clientela valenciana.

El banquet de Roderic de Borja

el cardenal Mendoza

Estant a València el Cardenal Borja, el 25 d’octubre de 1472 oferí un banquet al bisbe de Sigüenza, Pedro González de Mendoza, que seria creat cardenal com a conseqüència de la visita de Roderic. 

Coneixem amb detall aquell àpat, perquè el contemporani Melcior Miralles, capellà d’Alfons el Magnànim, el deixà descrit al seu dietari:

"Qui podria dir ni escriure lo gran triomf! Lo palau aparellat de rics draps; lo gran tinell parat amb molta diversitat de vaixella d’argent; la taula parada amb lletres gòtiques de murta, que deien: “Ave Maria gratia plena”;... e pres aiguamans amb mols ministrers e sons, vingueren set coperes grans amb gingebre verd; després vingueren set plats amb dos pagos cadascú amb lo coll i cues, e moltes perdius en cadascun plat amb penons amb senyal de Borja, e los pagos les corones daurades; després vingueren quatre plats, que cascun plat aportaven quatre homens, on havia capons, gallines, polles, oques, ànecs, fotges, coloms, vedella, cabrits, e altres viandes premsades, e cansalada; e a cadascuna vianda sa salsa preciosa; e totes les viandes venien a les grans maneres de sons e trompetes. E després vingueren dos plats amb gran verdesca, e un pago en cadascun plat, en mig de la verdesca, amb els colls, ales e cues, e per la boca llançaven aigua almescada, e los trinxants alçaven ales e tallaven, e l’aigua preciosa tots temps eixia per la boca dels pagos. Després vingueren lo menjar blanc, e premsades, amb abundància de sucre; després vingueren los grans plats de diverses maneres de confits; dels vins, crec que eren preciosos."

escut d'Alexandre VI

EL POUET DE SANT VICENT FERRER

Segons la tradició, el conegut com a Pouet de Sant Vicent, al carrer de la Mar, és el lloc on va nàixer el sant el 23 de gener de 1350.

L’edifici ha estat molt refet i ja no queda res de l’original. L’actual va ser inaugurat el 30 de gener de 1955, amb motiu del V Centenari de la canonització del sant. Imita de manera idealitzada l’aspecte d’un palau gòtic, amb arcs de mig punt, finestres amb mainell, galeria d’arcs superior i una torreta emmerletada. Presenta façanes al carrer de la Mar, al del Pouet de Sant Vicent i a un altre posterior.

El Pouet té l’accés pel carrer del mateix nom, es conserva en un menut semi soterrani, i la seua aigua miraculosa salvà molta gent de la pesta al segle XIX. Segons una tradició, en marxar de la ciutat el sant va dir: "Us deixe aquest pou, les aigües del qual us seran de

gran consol, i que mai s'esgotarà".

Però cap al 1975 va ser tallada la vena d'aigua que l’assortia, en ser construït

un edifici a la plaça de Tetuán. A partir de llavors l'aigua procedeix del subministrament general de la ciutat. No sabem si aquesta, d’Aguas de Valencia, continuarà fent miracles...

La sala d’accés al pou és un antic pati, ara cobert, en la paret del fons de la qual hi ha una ampla pica de pedra amb quatre aixetes, per on eixia l’aigua del pou i suposem que ara eixirà la potable.

Aquesta sala està coberta de ceràmica de dalt a baix, amb escenes de la vida de Sant Vicent, emmarcades per grans rocalles, amb alguns gerros decoratius als costats; una sanefa, que figura una cortina verda amb pavellons i borles grogues, remata les parets per dalt i per baix. És una bona mostra, molt interessant, de la ceràmica arquitectònica que es feia a la ciutat pel 1755, però cal saber que va ser restaurada el 1858 i el 1918, data que porta el fragment del bateig del sant. Es fa difícil distingir amb detall la part refeta de l’antiga, però aquesta darrera potser siga la dels miracles on el sant figura d'infant, amb les carnacions pintades en blau, i les que figura d’adult siguen més modernes, amb les carnacions ataronjades i marrons, que es van utilitzar posteriorment.

Dels miracles d’infant veiem tres escenes, en una fa pujar l'aigua del pou on havia caigut la sabata d’un amiguet; en altra ressucita un infant mort i de cos present, i en la tercera ja se li veu predicant a altres xiquets, una feina que faria molt a sovint quan fos adult.

Dels miracles d’adult, quan ja era dominic, també en veiem tres, el del mocadoret, que el va fer volar perquè el seguiren alguns ciutadans des del mercat i pogueren trobar la casa d’una pobra malalta, amb la finalitat d’ajudar-la (encara existeix el record d’aquella casa al carrer del Miracle del Mocadoret); altre és el de la profecia dels vaixells de Barcelona, que van arribar, segons ell havia dit, per socórrer els ciutadans quan patien un setge i ja no tenien queviures; l’últim miracle és el de les campanes, que tocaren elles soles el dia de la seua canonització, i estan representades per una roda de campanetes, anomenada rotgle, que sempre toquen en senyal d’alegria.

A l'esquerra de la pica hi ha l’accés a una menuda cripta on es conserva el pou, i a la seua dreta, una porta condueix al lloc on segons la tradició va nàixer el sant. Ara s’ha transformat en una capelleta, amb un retaule neogòtic de fusta del 1955, de Francisco de Hurtado Soto, que incorpora al centre un llenç antic que representa aquest naixement, pintat el 1808 per Vicente López, deixeble de Goya.

Per aquesta capella es passa a l'església, d'estil neogòtic i planta octogonal regular de dos cossos, també de l’any 1955.

LA PORTA BARROCA, O DELS FERROS, DE LA CATEDRAL

La porta principal de la Catedral és la de la façana dels peus, coneguda com la dels Ferros. Va ser finançada amb l’herència que deixà Mariana Mont d'Aguilar, que va morir el 1621. En compliment de la seua voluntat testamentària, està soterrada, juntament amb la seua neboda, Petronila Dionisia de Mont, sota la mateixa porta.

L’any 1701 el Capítol catedralici convocà un concurs per adjudicar la seua construcció. Després del dictamen del jurat de perits, entre els quals figuraven Tosca i Corachán, el Capítol encarregà l’obra a Konrad Rudolf, dit “el Romà”, un vienés que havia treballat a París i Roma, on pogué estudiar el barroc tardà. Era escultor del arxiduc Carles d’Àustria, que disputava la corona del difunt Carlos II al futur Felipe V. Rudolf arribà a València acompanyant l’Arxiduc quan aquest, durant un període de la guerra de Successió, va establir ací la seua cort.

Començaren les obres el 1703, però, després de la desfeta d’Almansa i de l’ocupació borbònica de la ciutat, l'any 1707 van quedar abandonades a l'altura del primer cos. Els treballs es van continuar el 1713, sota la direcció de Francesc Vergara el Major, el qual ja havia col·laborat amb Konrad, i amb la intervenció de Francesc Stolz i Ignacio Vergara.

Konrad Rudolf havia resolt brillantment els problemes que plantejava la construcció de la façana, perquè va saber treure profit del poc espai disponible, limitat pel Micalet i per la necessitat d’adaptar-se al lloc de la porta ja existent, només visible des del carrer de Saragossa, les cases del qual ocupaven, aproximadament, l’espai de l’actual jardí davant la Seu. La pèrdua d’un dels seus costats ha eliminant l’imposant efecte de perspectiva que tenia la façana vista des de l’estret carrer.

En contrast amb totes les portades de l’època, que eren planes, va introduir per primera vegada una estructura desconeguda al país: la intersecció de superfícies còncaves y convexes, seguint les tendències més modernes i cosmopolites d’aquell moment, que estaven representades pel barroc arquitectònic italià de planta ondulant i en moviment, feta a l'estil de Bernini o Borromini. Konrad Rudolf dissenyà una gran façana retaule, amb forma convexa al centre i còncava als costats, que, amb més de 36 metres d’altura, sobrepassa de bon tros la de la nau central. A més, donà a la façana  un canvi d’eix respecte de la nau, per tal que quedés millor centrada amb el desaparegut carrer de Saragossa. Aquest canvi d’eix només es pot observar en el distint gruix de l’intradós de l’òcul ovalat del segon cos. 

Va precedida per un petit atri de forma el·líptica, amb un empedrat bicolor de grans lloses, que ha estat recentment restaurat. L'espai de l'atri queda limitat pel reixat de ferro que dóna nom a la portada, està aixecat sobre un bell sòcol ondulant de pedra negra, a l’interior del qual va ser afegit un banc corregut l'any 1769. Sobre les arrencades més altes, de pedra negra en forma de voluta, que inicien els sòcols ondulants que suporten els reixats que clouen l’accés hi ha dos lleons també de pedra, però blanca, que portaven entre les seues urpes un medalló o escut, ara fet malbé, amb la xifra o emblema del nom de Maria aplicada en metall sobre la pedra.

La façana desenvolupa, en tres cossos superposats, un programa d’exaltació de la Mare de Déu, titular de la Catedral, i també dels sants i personatges mes rellevants de l’església valenciana.

Al primer cos hi ha tres columnes a cada costat de la porta, amb el terç del fust decorat i capitell corinti i les dels extrems exteriors estan disposades obliquament, són obra de Konrad Rudolf. Entre elles hi ha dues fornícules amb les estàtues de sant Tomàs de Villanueva, donant almoina als pobres, i de sant Pere Pascual, que du un llibre, i rep la mitra de Jaén de mans d'un àngel, ambdues són obra de Francisco Stolff, realitzades cap al 1739.

La porta és un arc peraltat de mig punt, amb l'intradós decorat amb uns caps d'àngel. Sobre l’arc hi ha un relleu de cap al 1752, fet per Ignacio Vergara, que representa l'anagrama del nom de Maria, emmarcat en una glòria d'àngels i altres adornaments, dins una venera d'estil rococó; dos angelets duen una corona imperial sobre les lletres enllaçades, i a la part inferior n’hi ha dos més en actitud d'adoració.

El segon cos, més reduït, té quatre columnes del mateix ordre;  al centre hi ha l’òcul o rosassa oval, amb una vidriera de l’Assumpció de Maria, i en els laterals, les estàtues de sant Llorenç, de Francisco Stolf i de sant Vicent Màrtir, de Konrad Rudolf, per damunt d’aquestes hi ha dos medallons amb els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI, acompanyats per les figures de la Justícia i la Caritat als peus del primer, i de l'Esperança i la Fe, als del segon, tot de Francisco Vergara.

En el tercer cos, encara menor, es representa l’Assumpció de Maria en un alt relleu d'Ignacio Vergara, i en l'àtic, el símbol de l'Esperit Sant, en relleu sota un frontó corbat partit, que té als extrems les escultures de Sant Lluís Bertran i Sant Vicent Ferrer, obra d’Stolz. El remat és una creu en bronze sobre l’ esfera del món, amb dos àngels de pedra adorant-la, un dempeus i l'altre agenollat.

Algunes parts de la façana es van fer expressament amb pedres de diferents colors, procedents de les pedreres de Benigànim, Godella, Montcada i Riba-roja de Túria, com es pot veure als tres frisos figurant objectes de culte en relleu, molt semblants als de la propera parròquia de Sant Martí, on també intervingueren els Vergara.

El resultat de l’estructura ideada per Konrad Rudolf és excepcional, la força plàstica de les curvatures es veu reforçada per la contundència, típicament romana, de les columnes, que semblen espentades cap a fora per una mena de retropilastres posteriors. Les airoses cornises no es trenquen mai, van seguint totes les projeccions dels murs i de les columnes.