EL BACUS D'ALDAIA

El Bacus dels romans és el Dionís dels grecs, fill de Zeus i d'una de les seues amants, Sèmele. Aquesta, per instigació d'Hera, gelosa i venjativa esposa de Zeus, li va demanar al déu que se li mostrara amb el seu aspecte real; Zeus es negà, però com abans li havia promès complir qualsevol dels seus desitjos, finalmente hagué de fer-ho i en mostrar-se-li amb tota la seua esplendor de rajos, llàmpecs i trons, Sèmele morí carbonitzada.

Zeus encara pogué extreure-li el fill que portava i el va posar en la seua pròpia cuixa, fins al moment del seu feliç naixement. Aqueix doble naixement i aqueixa filiació ambígua, estaran presents en el mite de Dionís i en la pràctica dels seus ritus, que exalten el descobriment de l'altre jo que tots portem dins, amb ajuda de l'embriaguesa del vi, de la música i de la dansa, altre jo que també es relaciona amb la vida en el més enllà, com ho prova tota una sèrie de sarcòfags amb escenes dionisíaques.

A Dionís se li atribueix la invenció del cultiu de la vinya i la seua donació com a regal als homes; era patró de la música, la dansa i el teatre; també la fertilitat i la prosperitat pertanyien als seus dominis.

Els antics grecs el representaven com un home d'edat, amb barba llarga, fins que, a la fi del s. V a.C. va ser substituït per un jove nu i imberbe, amb la pantera que evoca la seua incursió a l'Índia, la pell animal, o nebris, sobre el cos i una copa, pitxer o càntir, en al·lusió a la vinya i el vi, amb les feres i el sèquit d'aulistes, tabalets i ballarines amb cròtals, o també sobre un carruatge tirat per panteres.

El culte i els rituals en honor seu i del seguici de sàtirs, mènades, faunes i altres acompanyants, fets en els frondosos boscos durant la nit, s'estengué, amb el temps, des de Grècia a tots els llocs del món romà.

Les bacanals, celebrades en el seu honor, eren una de les festes més importants del calendari romà, malgrat la seua prohibició per part del Senat l'any 186 a.C. Les festes es realitzaven de nit i, al principi d'instaurar-se aquest culte, només podien assistir–hi les dones. Les bacants, posseïdes per l'esperit de Bacus, després d'haver begut el vi i ser ungides amb sang d'animal salvatge, ballaven sobre l'herba dels boscos. Tots els excessos estaven permesos, els prejudicis morals no comptaven.

L'escultura del Bacus d'Aldaia que podem veure al Museu de Prehistòria de València és una rèplica. L'original és de marbre blanc, de grandària inferior al natural (109 x 38 x 21 cm) una peça que deriva de prototipus clàssics grecs, amb precedents des del segle V a.C. Per la seua grandària no pot posar-se en dubte que va estar situada en un espai privat, ja que per als llocs públics es preferia el tamany natural, o fins i tot més gran.

Representa al déu jove, amb cabells llargs partits al centre, arreplegats amb una cinta; sobre ella porta una garlanda de fulles d'heura, pàmpols i raïms, símbols de la fecunditat i de la naturalesa associada a la seua divinitat. El cos està nu, només du una pell de pantera creuada sobre el tors.  En la mà dreta porta un kàntaros o copa alta per a abocar vi, el qual cau a la boca d’una pantera asseguda als seus peus, animal salvatge que acompanya al déu en els seus ritus. En la mà esquerra portaria un tirs o bastó, actualment perdut. Calça sandàlies. Encara que es recolza en el peu dret, el moviment del cos és escàs, sense desplaçament de malucs, i els braços tampoc impliquen moviment dels muscles, per això la figura apareix amb una certa pesantor.

No es coneixen peces iguals a la d'Aldaia. Tampoc no s'ha analitzat el marbre original per a saber si es tracta d'una obra valenciana, tarragonina, o d'importació, encara que el marbre blanc no sempre pot assignar-se a una pedrera en concret.

És curiosa la història del descobriment d'aquesta escultura d'Aldaia: l'any 1884, quan Pascual Simón llaurava un camp de la seua propietat, a l'Ereta dels Moros, va trobar-ne un fragment, la part de les cames. Creié que era una imatge de Sant Roc, perquè va confondre la pantera del déu amb el gos que acompanya al sant. Per devoció es va negar a vendre-la i conservà la peça en la seua casa, com una relíquia, fins a la seua mort.

El 1924, quaranta anys després del descobriment, el fill de Pascual Simón va trobar la resta de l'escultura quan treballava en el mateix camp. Com que les dues peces completaven la representació d'un home nu, la família entengué que no podia tractar-se d'un sant i va vendre els fragments a un erudit valencià anomenat Arévalo. L'any 1930 va ser adquirida per l'estat; l'any següent es va reconstruir i restaurar l'escultura per a la seua exhibició en el Museo Arqueológico de Madrid, on encara es troba.