EL PALAU DE MOSSÉN SORELL

El magnífic palau gòtic flamíger de Mossèn Sorell, senyor d’Albalat dels Sorells, era dels millors de la ciutat. Tomàs Sorell Sagarriga el va fer construir entre 1455 i 1460.

S'estructurava al voltant d'un pati descobert, amb la gran escala tradicional que donava accés al pis principal, també tenia dos miradors volats en les cantonades de la paret frontal, que permetien el pas entre diferents habitacions del palau.

El 16 de març de 1878 va sofrir un incendi intencionat que va durar dos dies i el deixà gairebé en ruïnes. Va ser enderrocat el 1882.

Ens queda el record en el nom de la plaça que ocupà el solar i del mercat que ara hi ha al seu centre, que és obra d’A. Romaní, del 1932, una bonica estructura oberta amb quatre pavellons als cantons i un altre central més elevat, que ha estat tancada recentment.

Podem veure al Museu de Belles Arts un llenç de Vicent Poleró que mostra l'aspecte del saló noble o de les llegendes poc abans que el palau cremés; destaca l'enteixinat, format per una sèrie de cassetons octogonals, amb un fris inferior que deia: Que fábrica pueden mis manos facer, que no faga curso según lo pasado. Sí que tenia raó!

Es conserven alguns dels seus elements constructius, que van ser venuts:

La porta d'accés al palau, amb l'escut dels Sorell-Aguiló i una llegenda que diu Lo que tenemos fallece y el bien obrar no fenece, es troba des del 1924 a la Galeria Parmeggiani en Reggio Emilia (Itàlia).

La porta de la capella, atribuïda a Pere Compte, té en la part superior una escena de l'Anunciació, amb Maria i Gabriel amb dos filacteris que diuen Ipsa em consolata sunt (ells em consolen) encara conserva traces de policromia. Va ser adquirida pel Govern francès el 1883, i ara es pot veure al Museu del Louvre.

Finalment, una altra porta, més menuda, que comunicava l’avantsala amb el saló noble, es troba al Museu de Ceràmica de Manises. És un arc carpanell sobremuntat per un altre conopial, que fa funcions de guardapols.

LA PORTA ROMÀNICA O DE L'ALMOINA, DE LA CATEDRAL

El bisbe Andreu d’Albalat féu iniciar la construcció de la catedral gòtica de València el 22 de juny del 1262, i amb tota probabilitat es va començar a construir per aquesta porta, anomenada de l’Almoina, del Palau o de Lleida, i antigament també de la Fruita, situada al lloc orientat a l'est que suposadament ocupà el mihrab de la mesquita musulmana, cristianitzada arran de la conquesta (el tram del transsepte o creuer immediat a la porta sembla el més antic, perquè és l’únic de la catedral cobert amb volta de pedra, tota la resta està coberta amb voltes de maons, un material més fàcil d’obtindre i que no pesa tant com la pedra)

El conjunt de la façana de l'Almoina s’inspira en el monestir de Santes Creus, una porta d'arc de mig punt i una gran finestra apuntada sobre ella; la finestra té tres arquivoltes sobre columnetes amb capitells i una última rosca de guardapols, tot amb decoració de tradició romànica; una motllura crea dues ogives al seu interior, amb vidres moderns que reprodueixen els catoze caps dels canets o suports que després veurem.

Un dels seus noms, portal de Lleida, i l’estil romànic, també la relacionen amb la porta dels Fillols de la Seu vella de Lleida i altres portes de la mateixa escola d’escultura, que tingué continuïtat fins a mitjans del segle XIII.

Tota la porta presenta una decoració tan fina i detallada que sembla esculpida per un orfebre. Es va construir en un cos sortint que augmentà el grossor del mur, amb sis arquivoltes recolzades sobre dotze columnes i uns bancs de pedra als costats perquè els canonges pogueren pujar i baixar còmodament dels seus cavalls. Al centre hi havia una columna divisòria o trencallums, que va ser retirada l’any 1599 perquè pogueren passar còmodament les processons, especialment la feta amb motiu de la vinguda a València del cadàver tret d'una catacumba, conegut com del màrtir Sant Maure, obtingut de Roma pel Patriarca Ribera per al seu col·legi, on es conserva. Els claus que adornen la porta de fusta descriuen els dos arcs que formava el trencallums perdut.

Les arquivoltes de mig punt van decorades, de fora cap a dins, amb puntes de diamant, motlures en ziga-zaga, fistons lobulats, fullatges i figures de serafins i àngels en menudes fornícules, que estan situats paral·lelament als arcs, a la manera gòtica, i no transversals, com es feia en el romànic.

A més, té una arquivolta exterior o guardapols, que figura eixir de la boca i el cap d’una màscara diabòlica, amb dues aus o dracs que li estiren les orelles; l’arquivolta figura una decoració vegetal entrellaçada, que conté figures humanes i animals; una decoració semblant, amb motius vegetals que ixen de cares monstruoses, es disposa en la línia d'impostes per damunt dels capitells i en els racons entre les columnes.

Les sis arquivoltes descansen sobre sis parells de columnes, els capitells de les quals contenen cadascú dues escenes relatives a l’Antic Testament, que estaven emmarcades per tres columnetes actualment perdudes (La banda del transsepte del costat de l’epístola era l'adequada per a l'antic testament i la de l'evangeli per al Nou)

El desaparegut trencallums o columna central de la porta potser tingué una escena del Diluvi Universal, amb l’arca de Noé (representació simbòlica de l’Església) que feia d’eix entre les històries dels dos costats de la porta, tretes respectivament, dels dos primers llibres de la Bíblia, el Gènesi i l'Èxode.

Les dobles escenes dels capitells es van fer amb un fons finament treballat, amb tres columnetes sobre les quals recolzaven frontons i muralles amb torres i merlets que rematen els capitells; només un d'ells ha conservat la columneta central.

Encara que fetes malbé pel pas del temps, les dobles escenes dels capitells es poden interpretar així:

Part de l’esquerra mirant la porta:

PRIMER CAPITELL:

1) L’esperit de Déu, en forma d’ocell, planeja sobre la matèria i divideix les aigües sobre la terra.

2) La creació dels àngels.

SEGON CAPITELL:

3) Déu, a l'esquerra, ordena la matèria de l'univers, que apareix en forma de cercles concèntrics.

4) Creació d'Adam del fang de la terra. Tant Déu com Adam han perdut el cap (literalment).

TERCER CAPITELL:

5) Creació d'Eva, amb Déu a l'esquerra, que ha perdut el cap, Adam també l'ha perdut i es troba adormit mig agenollat; eixint del seu cos estava Eva, també desapareguda.

6) El pecat original, Adam i Eva a cada banda de l'arbre del bé i el mal, amb la serp ben enrotllada, oferint-los la felicitat i tot això. 

QUART CAPITELL:

7) Adam i Eva, que ja coneixen el bé i el mal, avergonyits de trobar-se nus, s’amaguen de Déu; realment no es veuen, però no perquè estiguen ben amagats, sinó perquè han desaparegut.

8) La condemna d’Adam i Eva, que ja van vestits, a ser expulsats del Paradís.

CINQUÉ CAPITELL:

9) Expulsió del Paradís, amb l’àngel i el guardià que du una espassa.

10) A la segona escena veiem Adam i Eva ja expulsats i obligats a treballar,Adam porta una aixada al muscle, símbol de la condemna de la humanitat a menjar el pa amb la "suor del seu front" (o de tot el cos, segons siguen els esforços)

SISÉ CAPITELL:

11) El sacrifici d'Abel, el veiem a l'esquerra, de peus amb un braç alçat; al costat i per damunt hi ha el fum que puja cap al cel, perquè era agradable a Déu.

12) El crim de Cain, que assassinà el seu germà per enveja, perquè el fum del seu sacrifici no pujava al cel i es quedava arran de terra. Abel era pastor i Cain camperol; cadascú oferia en sacrifici els seus productes. Cal concloure que Déu era carnívor i no vegetarià?

Part de la dreta mirant la porta:

SETÉ CAPITELL:

13) Podem veure Noé en l'acció de gràcies a Déu que va fer  després del Diluvi.

14) Sem i Jafet cobreixen, sense voler mirar-lo, el cos nu del seu pare Noé, que dorm embriagat (havia begut suc de raïm i acabava d'inventar el vi sense saber-ho) en açò feien tot el contrari que l'altre germà, Cam, que els l'havia mostrat fent burla i rient-se del pare

HUITÉ CAPITELL:                

       

15) Déu anuncia a Abraham que posseirà la terra de Canaan.

16) Abraham, que ha perdut el cap, marxa en camell cap a la terra promesa, que potser siga la muntanya que veiem al fons.

NOVÉ CAPITELL:

(està mal situat, ací hauria d'anar el desé, perquè les seues escenes són cronològicament anteriors a les d'aquest)

17)Isaac fa llenya d'un arbre per al sacrifici que Déu ha ordenat a son pare Abraham (no sap que la víctima serà ell mateix).

18) Abraham alça el ganivet per a sacrificar Isaac, agenollat sobre l'altar, però un àngel, del qual només veiem el cap i un braç, li ordena detindre's. Davant de l'altar apareix un anyell, que substituïrà Isaac en el sacrifici.

DESÉ CAPITELL:

(està mal situat, perquè per ordre cronològic hauria d'anar davant de l'anterior.

19) Aparició dels tres àngels (la Trinitat?) a Abraham, que està agenollat.

20) Abraham fa un banquet als àngels i ells li prometen una nombrosa descendència; veiem la taula del menjar i els convidats; davant, ajaguda i amagada, està Sara, la muller d'Abraham, rient-se, perquè com era molt vella pensava que ja no podia tindre fills, però va ser mare d'Isaac (que ja hem vist crescudet al capitell anterior).

ONZÉ CAPITELL:

21) Moisés a la muntanya de Sinaí, davant de l’esbarzer ardent.

22) Moisés, que ha perdut el cap, implorant pel seu poble amb els braços oberts.

DOTZÉ CAPITELL:

(les cares estan mal col·locades, cronològicament, la cara 24 hauria d'anar abans d’aquesta)

23) Moisés instituint els jutges d'Israel.

24) Lliurament de les Taules de la Llei a Moisés en la muntanya de Sinaí; quan baixà, duia una mena de banyes de llum o de foc, com es pot veure al capitell.

Sota la teulada, rematant el conjunt de la porta, hi ha una sanefa de palmetes entrellaçades sobre set parelles de canets, permòdols o suports, en forma de caps, que encara conserven restes de policroma i els seus noms entre elles, que han estat llegits així: “EN:P(ere):AM NA:M(aria): SA MULER”,igualment, Guillem i Bertomeua, Ramon i Dolça, Domènec i Ramona, Francesc i Ramona, Bernat i Floreta, Bertran i Berenguera.

Segons una llegenda del segle XVI, els caps representen els set matrimonis lleidatans que van portar donzelles per a repoblar València, però probablement corresponen als donants que contribuïren a la construcció de la portada.

LA CAPELLA DE LA PRESÓ DE SANT VICENT MÀRTIR

La capella de la presó de Sant Vicent Màrtir, va pertànyer a la casa del Xantre fins a la desamortització de 1835. Segons la tradició, ocupava el lloc de la presó romana on tancaren el sant al segle IV. Es diu que va ser feta construir pel rei Jaume I, i es té constància que el 1427 es va reconstruir de nova planta. Ara es conserva, però completament refeta i una mica desfigurada, dins d’un edifici del 1990. Té l’accés per la Pl. de l’Almoina, i habitualment està tancada, només l’obren el 22 de gener, festa del sant, patró de la ciutat.

La portada d'accés es va fer el 1831 a costa del xantre don Miguel Cortés. Està formada per un arc de mig punt flanquejat per dues columnes toscanes adossades, que suporten un entaulament de mètopes i tríglifs. Per sobre d'aquest hi ha un nínxol amb una petita figura moderna de Sant Vicent Màrtir.

Un arc apuntat divideix l’interior en dos espais amb coberta de creueria. Al segon hi ha un altar més elevat, amb un panell de "socarrats" que repeteix l’escena del martiri del sant, també figurada a la clau de la volta, està subjecte al poltre o catasta (en forma de creu de Sant Andreu) per a estirar-li els membres, i també li claven uns garfis per fer-li la pell a tires. Unes escultures gòtiques d'àngels músics decoren l'estança. L’elevació de l’altar permet que per sota, a través d’un vidre a nivell de terra, es puga veure part de la suposada presó romana, que en realitat no era tal cosa.

Després de la conquesta de l'any 1238, com encara es conservava memòria de la vinculació de Sant Vicent amb l'entorn, es van interpretar les restes d’un edifici que quedaven en peu i a la vista, com la presó on van tancar el sant, i Jaume I encomanà edificar sobre elles aquesta capelleta amb accés per la plaça de l’Almoina.

Però l’any 1989, amb ocasió de l'enderroc de l'immoble i la capella que contenia, es va fer l’obligatòria excavació arqueològica, i en ella es van trobar, en els nivells inferiors, el Kardo màxim, prolongació de la Via Augusta dins de la ciutat; una domus o casa que donava a la via, en les estructures de la qual aparegué una pintura mural amb l’efígie del déu Mercuri; per damunt d’açò es va trobar un edifici de planta de creu en excel·lent estat de conservació, amb un dels costats del creuer que conservava la coberta. Es va concloure que es tractava d’una capella funerària visigoda, construïda el segle VI per allotjar les restes d'algun prelat, i no la suposada presó romana.

L'espai interior de la capella es trobava dividit en diferents estances mitjançant envans. Al llarg del procés d'excavació es va arribar a la conclusió que aquests envans s'havien construït en època islàmica per a transformar l'edifici en uns banys palatins. A principis del segle XI es va amortitzar aquesta fase, llançant terra i runes dins de la construcció. En els nivells d'amortització es va trobar una ingent quantitat de ceràmiques, decorades i sense decorar, així com dos gerros de bronze, un ou d'estruç decorat, i una moneda de dinar datada en el 1007-1008.

La capella es va construir amb una fàbrica mixta de carreus reutilitzats i maçoneria. Es cobria amb volta de canó, i cap la possibilitat que tingués una segona planta. Als peus de la nau es van construir arcosolis per contrarestar les empentes de la coberta, probablement usats a manera de capelles per a disposar sarcòfags.

El creuer està separat de la nau i del presbiteri per una doble línia de cancells,
realitzats en pedra calcària finament llaurada, datats al segle VII (alguns són reproduccions). Al centre del creuer es va trobar una tomba, ara visible, i en el seu interior, les restes d'un individu masculí d'edat madura. Per la posició dels ossos i les característiques d'aquests es va arribar a la conclusió que es tractava d'una segona inhumació, és a dir, que el cos va ser sepultat en un altre lloc i posteriorment es va desenterrar i traslladar a aquesta tomba. Potser els ossos siguen les restes de Justinià, un bisbe valencià de mitjans del segle VI.

A l'exterior de la capella, en cadascú dels racons, hi ha tombes en cista construïdes amb grans fragments de pedra. També s'ha trobat un fragment de la capçalera de la catedral visigoda (segles VI-VII)

Probablement ací hi hagué en època visigoda un conjunt episcopal d’edificis, integrat per aquesta capella i una altra bessona, situades a cada banda de la capçalera de la catedral i potser comunicades amb ella, un possible baptisteri exempt i una extensa necròpoli.

Les restes musealitzades d’aquesta capella funerària visigoda del segle VI i el seu entorn, així com les troballes de l’excavació ja mencionades, el fragment de pintura mural romana amb representació del déu Mercuri; també part d'un sarcòfag esculturat paleocristià, i diverses peces de ceràmica dels segles X i XI, es conserven a la Cripta Arqueològica de la Presó de Sant Vicent, un espai soterrani obert tot l’any, al qual hom accedeix des de la part posterior de l’edifici, a la plaça de l’Arquebisbe.

La visita a la Cripta Arqueològica de la Presó de Sant Vicent Màrtir constitueix una sorprenent experiència, per la magnitud de les úniques restes arqueològiques d’època visigòtica a la ciutat i per l'espectacularitat de l'audiovisual que es projecta (quan funciona).

EL BACUS D'ALDAIA

El Bacus dels romans és el Dionís dels grecs, fill de Zeus i d'una de les seues amants, Sèmele. Aquesta, per instigació d'Hera, gelosa i venjativa esposa de Zeus, li va demanar al déu que se li mostrara amb el seu aspecte real; Zeus es negà, però com abans li havia promès complir qualsevol dels seus desitjos, finalmente hagué de fer-ho i en mostrar-se-li amb tota la seua esplendor de rajos, llàmpecs i trons, Sèmele morí carbonitzada.

Zeus encara pogué extreure-li el fill que portava i el va posar en la seua pròpia cuixa, fins al moment del seu feliç naixement. Aqueix doble naixement i aqueixa filiació ambígua, estaran presents en el mite de Dionís i en la pràctica dels seus ritus, que exalten el descobriment de l'altre jo que tots portem dins, amb ajuda de l'embriaguesa del vi, de la música i de la dansa, altre jo que també es relaciona amb la vida en el més enllà, com ho prova tota una sèrie de sarcòfags amb escenes dionisíaques.

A Dionís se li atribueix la invenció del cultiu de la vinya i la seua donació com a regal als homes; era patró de la música, la dansa i el teatre; també la fertilitat i la prosperitat pertanyien als seus dominis.

Els antics grecs el representaven com un home d'edat, amb barba llarga, fins que, a la fi del s. V a.C. va ser substituït per un jove nu i imberbe, amb la pantera que evoca la seua incursió a l'Índia, la pell animal, o nebris, sobre el cos i una copa, pitxer o càntir, en al·lusió a la vinya i el vi, amb les feres i el sèquit d'aulistes, tabalets i ballarines amb cròtals, o també sobre un carruatge tirat per panteres.

El culte i els rituals en honor seu i del seguici de sàtirs, mènades, faunes i altres acompanyants, fets en els frondosos boscos durant la nit, s'estengué, amb el temps, des de Grècia a tots els llocs del món romà.

Les bacanals, celebrades en el seu honor, eren una de les festes més importants del calendari romà, malgrat la seua prohibició per part del Senat l'any 186 a.C. Les festes es realitzaven de nit i, al principi d'instaurar-se aquest culte, només podien assistir–hi les dones. Les bacants, posseïdes per l'esperit de Bacus, després d'haver begut el vi i ser ungides amb sang d'animal salvatge, ballaven sobre l'herba dels boscos. Tots els excessos estaven permesos, els prejudicis morals no comptaven.

L'escultura del Bacus d'Aldaia que podem veure al Museu de Prehistòria de València és una rèplica. L'original és de marbre blanc, de grandària inferior al natural (109 x 38 x 21 cm) una peça que deriva de prototipus clàssics grecs, amb precedents des del segle V a.C. Per la seua grandària no pot posar-se en dubte que va estar situada en un espai privat, ja que per als llocs públics es preferia el tamany natural, o fins i tot més gran.

Representa al déu jove, amb cabells llargs partits al centre, arreplegats amb una cinta; sobre ella porta una garlanda de fulles d'heura, pàmpols i raïms, símbols de la fecunditat i de la naturalesa associada a la seua divinitat. El cos està nu, només du una pell de pantera creuada sobre el tors.  En la mà dreta porta un kàntaros o copa alta per a abocar vi, el qual cau a la boca d’una pantera asseguda als seus peus, animal salvatge que acompanya al déu en els seus ritus. En la mà esquerra portaria un tirs o bastó, actualment perdut. Calça sandàlies. Encara que es recolza en el peu dret, el moviment del cos és escàs, sense desplaçament de malucs, i els braços tampoc impliquen moviment dels muscles, per això la figura apareix amb una certa pesantor.

No es coneixen peces iguals a la d'Aldaia. Tampoc no s'ha analitzat el marbre original per a saber si es tracta d'una obra valenciana, tarragonina, o d'importació, encara que el marbre blanc no sempre pot assignar-se a una pedrera en concret.

És curiosa la història del descobriment d'aquesta escultura d'Aldaia: l'any 1884, quan Pascual Simón llaurava un camp de la seua propietat, a l'Ereta dels Moros, va trobar-ne un fragment, la part de les cames. Creié que era una imatge de Sant Roc, perquè va confondre la pantera del déu amb el gos que acompanya al sant. Per devoció es va negar a vendre-la i conservà la peça en la seua casa, com una relíquia, fins a la seua mort.

El 1924, quaranta anys després del descobriment, el fill de Pascual Simón va trobar la resta de l'escultura quan treballava en el mateix camp. Com que les dues peces completaven la representació d'un home nu, la família entengué que no podia tractar-se d'un sant i va vendre els fragments a un erudit valencià anomenat Arévalo. L'any 1930 va ser adquirida per l'estat; l'any següent es va reconstruir i restaurar l'escultura per a la seua exhibició en el Museo Arqueológico de Madrid, on encara es troba.