LA INFÀNCIA DE BLASCO IBÀÑEZ I EL MERCAT

Ací teniu una selecció de fragments que descriuen l’ambient de la plaça del Mercat i altres llocs de la ciutat, cap a finals del segle XIX, quan encara no existia l’edifici modernista, construït entre 1910 i 1928. Estan extrets del llibre BLASCO IBÁÑEZ I VALÈNCIA, de Juli Just Gimeno, publicat a València per l'Editorial L'Estel l'any 1929.  

Han desaparegut moltes cases, places i carrers, com el que va nàixer Blasco (al carrer Editor Manuel Aguilar hi ha una inscripció que assenyala el lloc aproximat on estigué la casa) anotem en negreta els que encara conserven el mateix nom.

Vicent Blasco Ibañez nasqué el 29 de gener de 1867 en la casa nº 8 del carrer de la Saboneria Nova (hui de Flor de Maig, com a homenatge al novel·lista) els seus pares, Gaspar Blasco Teruel i Ramona Ibáñez Martinez, havien comprat una botiga de salses i s’havien casat un any abans.

Tot el comerç de València, sobretot el del Mercat, estava en mans de paisans seus (aragonesos) que a força de treball i d’estretes privacions, havien pogut assolir aquella posició.

La major part de la joventut del pare de Blasco transcorregué en aquell comerç, al qual diàriament anaven hòmens i dones de l’horta i dels pobles pròxims per a realitzar les seues compres, que havien de servir per a fer les botifarres que s’assequen en rastres ondulants a l’andana de l’alqueria o de la barraca, o en ple corral, sostenint-se sobre forques d’om, o són conservades en fondes gerres plenes d’oli fregit amb barreja de trossos de llomello i llonganisses, que en ser menjades deixen en la boca un vague sabor de canella.

Encara es conserva la botiga, amb la seua mostra sobre la porta -un òval de fusta penjat d’un cavallet de ferro, en el qual hi ha pintada una Santa Rita- per la qual és coneguda, com totes les del Mercat, La Coloma, El llaurador, Sant Antoni, La Perdiu, i no pel nom de l’amo. Allí està encara el mostrador de noguera d’aleshores, els prestatges amb caixes de cantons arredonits i rètols de grans lletres; les cadires per als parroquians i els amics de la casa, que al capvespre van a fer-los tertúlia, sobre una estreta tarima, i en el fons, a poc més de dos metros del sòl, el despatx tancat per cristalls, darrere dels quals crema durant tot el dia la llum artificial, i on els escrivents d’ulls cansats i crani nuet, amb manguitos de merino, mouen les afilades plomes sobre grans llibres, redacten cartes, alcen columnes de números que són com la sang de la casa, o posen en ordre la correspondència, que arriba dels corresponsals de mà torpe i treballosa dels pobles i de l’interior, o dels proveïdors d’Anglaterra, Holanda i pobles d’Ultramar, els noms dels quals, posats en la part alta dels impresos, tenen al voltant una constel·lació de medalles guanyades en desconeguts certàmens comercials i complicats dibuixos de rabiosos colors com si en lloc de ser un vulgar escrit que parla de canyella, de sucre o de cafès es tractara d’una excutòria de noblesa o fóra la fulla d’un missal antic.

Per sota d’aquest despatx, que és com tots els despatxos de les botigues de salses del mercat, estava i està encara el magatzem, lloc tenebrós de parets fredes per la humitat, ple de caixes i de sacs, que tenen el capitós perfum dels boscos i les selves de Cuba, Puerto Rico o Brasil, del sud asiàtic, i de les illes disperses, amb noms de sants i de soldats, del mar Pacífic.

Quan encara festejaven, els pares de Blasco solien fer algun curt passeig per les hortes, berenant els dies de festa en alguna taverna de les que abundaven pels voltants de la ciutat,on sempre trobaven algun paisà, o bé passejaven pel mercat, sota les altes porxades, o per les voreres que al dia següent s’omplirien de taules de verdura , de punta a punta de la plaça, des del carrer de les Mantes a la Bosseria, incansables, sense prendre seient, parant-se alguna vegada, davant dels punts de venda de castanyes, de codonys torrats o de cacau, per a menjar-lo després lentament, sense parar de parlar, tirant les corfes sobre les amples lloses de la vorera. Segons caminaven es trobaven o s’unien amb grups de paisans, que esclataven en vives exclamacions, vestides elles amb llargues faldes unflades per nombroses faldilles de rabiosos colors, amb la toca de pèl de cabra, o de cotó sobre els muscles, amb una punta penjant sobre l’eixuta cintura, i ells amb les seues bruses obscures, obertes al pit per a mostrar, en l’hivern, una armilla de llana, alta, d’estretes solapes subjectes per botons de color, feta per mans maternals en les vetllades del poble, o si era durant l’estiu, la camisa amb pitral de molts plecs, de coll baix, mal planxat i sense emmidonar. Tota la xurreria, com diuen en València a tots els d’Aragó, i encara als que no sent-ho, diuen ocho en lloc de huit, es trobava allí.

El bateig es celebrà en la parròquia del Mercat –la dels pillos- església de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, els quals estan treballats en

pedra i amb els atributs amb què l’església els ha distingit, sobre la façana del campanar de les hores, junt amb Sant Lluis Bertran, Sant Francesc de Borja, Sant Vicent i Sant Llorenç, Màrtirs. És una església molt valenciana, famosa en tota la ciutat i entre els llauradors que per anar al mercat ouen en ella la missa. Té alts sòcols de taulellets, molt bells, i la volta està pintada al fresc per Antoni Palomino; representa la Trinitat, amb cors de verges, àngels i sants, entre els quals ocupa lloc preferent Sant Vicent Ferrer, amb ales, en actitud de volar, simbolitzant l’Àngel de l’Apocalipsi. La trona és obra de Ponzanelli, autor del Tritó que hi ha en la Glorieta i d’altres moltes escultures de gust fi que eren al desaparegut hort de Pontons. Sobre les pilastres de la nau estan les estàtues dels capitans de les dotze tribus d’Israel.

La botiga on nasqué Blasco Ibáñez, era una caseta estreta, fonda, de sostre rebaixat per una naieta fins a la qual arribaven les caixes oloroses d’espècies, que pujaven per les parets. Tenia i té una porta al carrer apel·lat de “Flor de Maig”, abans de la Saboneria Nova i altra al carrer dels Àngels. El carrer de la Saboneria Nova era un carrer antic, esmentat ja en 1679, de cases pobres, tort, mal enllumenat i molt populós. Vivia en ell, com en tots els carrers pròxims -carrers de la Mola, Sant Gil, Cubells, Magdalenes, Carabasses- molta gent del Mercat, que en les primeres hores del matí estava en peu, amb gran soroll de portes i balcons i de petits carrets de mà que anaven a la plaça, arrossegats per criats que saludaven els veïns i els companys amb veus fortes. 

Passaven també carros de l’horta, amb les rodes plenes de fang dels fondos camins, amb un fanalet d’oli en la punta d’una vara, asseguts sobre una fusta col·locada de travès anaven el llaurador que acabava de collir, humides de rosada, les verdures de l’horta i la dona que havia de vendre-les, silenciosos els dos, amb els braços creuats sobre els genolls, mig adormits pels sotracs del carro i el caminar somniós de l’animal. Es sentia l’esquellot de les vaques, les clares campanetes de les cabres de la llet i la campaneta de les burres, de to únic, la llet de les quals era sol·licitada per malalts d’estómac delicat. Els cafetins oberts de bat a bat s’omplien de matinadors que anaven a cercar el café calentet, o la copa d’aiguardent fort que bevien d’un glop, amb aire decidit, netejant-se després la boca amb el dors de la mà. Els vigilants i els guaites anaven desapareixent, amb pas tardà, colpejant les lloses amb la pica, i el fanal apagat en una mà. Es sentia el pregó dels venedors de bunyols i de coques calentes amb mel. Un arravatat repicar de campanes anava saltant de campanar en campanar per damunt de les teulades de la ciutat, dels forats de les quals i de les arbredes eixien cridant, de cara al cel, grans eixams de pardalets, despertats pel soroll de les campanes.

Des del balconet de la casa dels Blasco, sobre la botiga, es veia la porta del mercat, amb les finestres de les oficines del repés il·luminades amb quinqués de petroli i els agutzils, amb les seues levites blaves i gorres galonejades, eixint en comissió pels barris pròxims per a repesar el pà dels forns, calent encara, exhalant una suau fragància. Davant de la botiga hi havia una casa d’aiguardents d’un tal Vila, i una escaleta, amb una roda de campanes a un costat que els xics entremaliats del barri feien voltejar per les nits d’estiu per a esvalotar a tot el veïnat quan aquest aprofitava la calor per a instal·lar-se en els balcons o en les portes de les plantes baixes, lleugers de roba, per a sopar. Allí damunt tenia Josep Pampló una fàbrica de teixits de seda; l’especialitat de la casa eren els mocadors, de brillants colors, que l‘hortolana es posa sobre el cap fent una punta, o sobre el pit subjecte amb una agulla d’or calat, i el mosso rampellut, que presumeix de trempat es lliga al coll amb estudiada despreocupació; el mocador que serveix per a portar a les núvies els dolços de Sant Dionís, i que en les festes de l’horta es disputen els àgils genets, mig nuets, descalços, que llancen les corredores haques sense ramals ni estreps, governant a la bèstia amb els genolls i les veus i colpejant les seues anques furiosament amb dures deixuplines mullades amb vinagre, mentre la multitud instal·lada en les vores del camí, entre els canyars i moreres i en carros plens de cadires d’espart, els veu passar com a llamps, els crida, els aplaudeix, o els insulta, contagiada de la superba i bellíssima follia dels corredors.

Al costat de la casa i botiga de Blasco hi havia una xocolateria, la de Segarra, de mal nom Cabota, amb dues portes, per una es veia a Segarra i als seus operaris, amb un mocador lligat al cap, agenollats sobre una banqueta davant d’una pedra corbada per la qual pujaven i baixaven, amb renovada flexió de braços, subjectant amb puny fort un rodet, per baix del qual anava eixint una capa de xocolata que poc després es prenia en tasses grosses, d’obra indígena, en el departament immediat, al qual s’entrava per la porta del costat. Més enllà estava el vell molí de Na Rovella, hui desaparegut, propietat d’un Trènor, que altre temps havia mòlt farines i llavors molia sal grossa. Per damunt de les teules del molí i de la cornisa del Mercat, es veia la torre dels Sants Joans -la quadrada, el campanar-, amb els seus obeliscs ondulats com una flama en els flancs i la llanterna rematada per teules blaves, i les cases del carrer de les Magdalenes, atapeïdes, amb moltes finestres i balcons plens de tests dels quals sortien entre els forats dels balustres verds, penjolls espurnejats de flors.

Mirant a la dreta es veia una casa de colors, a l’amo de la qual li deien Pinto, que tenia una gran campana de fusta pintada d’argent penjada com a mostra sobre la casa, i un viver de botiguetes de petits aparadors d’argenters, rellotgers, robavellers i gorrers, que ocupaven totes les plantes baixes del carrer, a la punta hi havia una fàbrica de sedes, la de Bernard Rubio, amb portes a la plaça de Pertusa, que fon més tard casa de Correus, i és hui el café d’aquest mateix nom i el de l’Esfera, a la qual fàbrica arribaven pels matins, de tots els punts de l’horta, eixams de xiques de cintura eixuta i pit alt, d’onejant i ampla falda per baix de la qual assomava la randa de les enagües, feta al peu de la barraca o l’alqueria, sobre grossos cilindres de palla folrats de verd o blau, amb grapats d’agulles clavades en els costats, o en coixinets rectangulars, que durant la labor es distribueixen al llarg del cartró pintat que serveix de mostra. Per les vesprades arribaven d’aquella casa, per l’estret carrer de terrats trencats, les oracions que les treballadores cantaven a cor, com una remor densa i confusa, que s’apaga o es renova segons la direcció del vent.

El primer col·legi on anà Blasco era en el carrer de Carabasses, hui de Guerrero, junt al carrer de Mallorquins. Estava en un pis alt, davant de la casa, sobre un terrat amb balustres de fusta hi havia un gran colomer, i els infants passaven molt de temps al balcó contemplant el vol dels coloms o mirant al fons del carrer, ple de cotilleries, les operàries de les quals, fadrines de l’horta, posades en filera al llarg de les portes, es passaven el dia en la seua labor, llevat de les que per privilegi s’estaven junt a la porta i podien veure les seues companyes de les altres botigues i l’anar i vindre de les gents, a canvi de la qual cosa havien de suportar amb freqüència la masegada i el pessic de xicons desvergonyits i de cames lleugeres que passaven prop de les parets corrent, deixant darrer d’ells un aldarull de crits i d’insults. Algunes vegades, les fadrines advertides del pas de l’horda, esperaven serrant els llavis amb traïdora cautela, i amb una agulla entre els dits per afonar-la en les mans o en les cuixes del xicot, el qual, si era punxat, donava un bot i abandonava de moment l’aventura.

Als cinc anys enviaren Blasco a un col·legi particular que estava al carrer del Torn de Sant Gregori, davant del convent de les Repenedides del mateix nom. Era un col·legi de molta matrícula, que hi feia la ruta en una filera de deixebles, amb dos vigilants -passants- un a cada extrem de la columna, que imposaven l’ordre a veus, la filera s’allargava durant el trànsit per la ciutat, aturant-se en aquesta planta baixa, cridant en aquella escaleta, per a avisar els xiquets que ja era l’hora. Quan el cap de la ruta arribava a la botiga dels pares de Blasco per a recollir-lo, la cua estava encara fent esses per la O de Sant Joan, el cercle de canteria obert en el mur de l’església per a donar-li robustesa, i sota del qual s’instal·len des d’antic les parades dels robavellers. Des d’aquest col·legi els seus pares el portaren a les Escoles Pies. Les coses anaven bé i ells desitjaven donar al seu fill una educació acurada.

Blasco Ibáñez va fer estreta amistat amb un xic tres o quatre anys major que ell, que vivia amb els seus pares en un pis alt del carrer de les Magdalenes. Moltes de les fugides de Blasco acabaven en aquella casa, als peus de la qual s’estenia el bullici del Mercat, i des d’on es podia veure la seua pròpia casa i les cases de la part de la Llotja amb les botigues de salses, els comerços de teixits amb faixes i mantes d’alegres colors penjant de pals en la porta o dels balcons; per damunt dels terrats d’aquestes cases es veia la torre de Santa Caterina, rematada per un feix de columnetes retorçudes amb frondosos capitells i la llanterna calada graciosament, i més cap a la dreta la torre quadrada de Sant Martí, morena de sol, amb els arcs de les campanes plens d’ombra.

Les façanes de les cases conservaven encara els senyals dels furiosos tiroteigs de l’any 1869, quan la gent del poble reunida en el Mercat sostingué l’atac de les columnes de l’exèrcit durant nou dies, matant gran nombre de caps i oficials i agarrant centenars de presoners en els carrers de Cavallers i de les Mantes, als quals tractava amb totes les respectuoses consideracions que calen als presoners de guerra i amb l’amorosida sol·licitud dels que es senten germans. Hi havia encara cases destrossades per les bombes de l’artilleria del Govern sense reparar. El molí de Na Rovella havia quedat quasi enderrocat. La casa senyorial del Marquès de Cáceres calgué edificar-la gairebé de nou, tal era l’estat en què l’avia deixat el bombardeig. El carrer més castigat fou el de Guillem Sorolla, tot ell estava ple d’andamis amb multitud d’obrers fent les reparacions. El record d’aquells dies i els del moviment cantonal estava fresc en la memòria de tots, i aquestes narracions excitaven la fogosa imaginació de Blasco. A tot arreu es conservava memòria d’aquelles jornades memorables. El Mercat ja no era sols el solar de tots els botiguers i saltataulells de València, ho era també de les seues llibertats i ciutadania. La major part dels xurros, oblidant els egoismes del negoci, s’havia batut amb entusiasme al costat dels valencians castisos, satisfets sense dubte d’haver trobat una ocasió per a demostrar als ulls de tots el seu amor per aquella terra tan pròdiga, mirada pels seus paisans com la terra desitjada, on tot és bell i gustós i la riquesa està a l’abast dels que són amics del treball.

L'APOL·LO DE PINEDO

Enguany ha fet cinquanta anys de la troballa de l'Apol·lo de Pinedo.

El matí del diumenge 8 de desembre de 1963, quatre submarinistes valencians practicaven la pesca  en l'àrea del Cazabarcos, un espai de fons rocós situat a uns 300 metres de la platja de Pinedo.

Un d'ells s’hi havia quedat endarrerit. De sobte, va veure alguna cosa estranya que sobreeixia d'una massa d'algues. Es va espantar: sense cap gènere de dubte, malgrat els caragolets adherits, allò era un peu humà, potser d'una persona ofegada. Amb aprensió, va temptejar l'extremitat que emergia del fons amb la punta del fusell submarí; el temor perquè es tractara d'un cadàver va quedar superat per la sorpresa de sentir un so de metall.

Reunits els quatre bussejadors, van treballar tot el matí per a moure la cama; comprovaren que formava part d'una escultura. Va costar molt portar-la a terra. I no va ser fàcil posar en un vehicle adequat aquella figura d’un jove adolescent, quasi de grandària natural, d’1,40 metres d'altura, feta de bronze, amb 150 quilos de pes, que presentava una curiosa postura.

Precisament per aqueixa posició del cos, assegut, un tant reclinat i amb la mà dreta sobre el cap, pròpia de les representacions d'Apol·lo, els experts van suposar de seguida que representava el déu de la veritat, de la llum i de la bellesa.

La identificació resultava opinable, perquè ni portava ni ha aparegut cap atribut que poguera identificar-lo; tampoc no se sap res del suport en què es trobaria, ni l'espai al qual estaria destinada, públic o privat. Però per a Domingo Fletcher Valls, director del Departament de Prehistòria de la Diputació de València, allò era amb total seguretat, una figuració d'Apol·lo, fosa vint segles i escaig arrere. L'estil era hel·lenístic, per açò es va considerar que era una còpia, d'època imperial romana, de l'Apol·lo Delphinios de finals del segle II abans de Crist. També, segons José L. Jiménez Salvador, es tractaria «d'una còpia en època romana de l'original realitzat per Demetri de Milet a la fi del segle II a. de C., que representava l’Apol·lo Delphinios». El mateix J. L. Jimenez mantenia, el 1994, que es tractava d'una obra excepcional, sense parangó quant a «la seua iconografia, grandària i material utilitzat».

Encara que li faltava la cama dreta, i malgrat que el mar ja havia començat a fer estralls en el bronze mil·lenari, quan es va realitzar la primera neteja va aparèixer un bell rostre, de faccions clàssiques. Era una figura de gran qualitat. El procés tècnic de la cera perduda va ser el mètode utilitzat per a fondre les diferents parts de l'escultura, que posteriorment es van soldar, en un treball molt acurat, tant en la fosa com en l'acabat, obra d'un taller d'alta especialització.

La cama que li faltava també es va localitzar poc després de la troballa de la figura, però va ser retinguda per la persona que la va trobar, la qual, només anys més tard, la va oferir en venda per a possibilitar la reconstrucció.

L'Apol·lo de Pinedo ha patit, des de la seua recuperació del mar, ara fa cinquanta anys, dues restauracions integrals; ambdues van ser realitzades per l'Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals del Ministeri de Cultura, la primera va tenir lloc després de la troballa, encara sense la cama dreta; la segona, poc després de la compra d'aquesta cama, va culminar el 1994 i en ella es van conservar els ulls de pasta vítria col·locats el 1967.

Devem la possibilitat de contemplar la serena bellesa de l'Apol·lo als submarinistes Ignacio Cuartero, Joaquín Garcia, Ramón Chichell i Francisco García, els quals van dipositar la peça en el Parc Mòbil de Ministeris el mateix dia en què la van trobar, al mateix temps que es posaven en contacte amb Domingo Fletcher, en aquell temps director del Servei d’Investigació Prehistòrica, per oferir, desinteressadament, la seua troballa casual a les futures generacions, renunciant al lucre personal i al reconeixement públic, que -és de ben nascuts- podem renovar-los, cinquanta anys després de la seua acció cívica.

L'Apol·lo de Pinedo es conserva en el Museu de Prehistòria, al complex cultural de la Beneficència. El podem veure envoltat de la figuració del seu possible destí, el jardí d’alguna luxosa vila romana d’època imperial.

També hi ha una rèplica d’aquesta escultura en la rotonda de la carretera de València a Pinedo.

SOR ISABEL DE VILLENA I EL SEU “VITA CHRISTI”

Elionor o Leonor Manuel de Villena, filla bastarda del poeta Enric de Villena, emparentat amb les cases reials de Castella i Aragó, i de mare desconeguda, va néixer probablement a València el 1430; va quedar òrfena als quatre anys i es va educar en el palau reial de València sota la tutela de la seua parenta, la reina Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim.

Pannell ceràmic del s/ XIX

El 1445, adoptant el nom de sor Isabel de Villena, va ingressar al convent de la Trinitat de les clarisses de València, on va exercir el càrrec d'abadessa, des del 1463 fins a la seua mort l'any 1490, quan va ser una víctima més de l'epidèmia que assolava la ciutat.

Dona educada, culta i intel·ligent, admirada pels seus coetanis, com testimonien les dedicatòries amb què diversos autors valencians li van retre homenatge, Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalana. La seua obra fonamental -i l'única conservada- és la Vita Christi, un llibre publicat a València el 1497 per la seua successora Aldonça de Montsoriu, a petició d'Isabel la Catòlica.

Sor Isabel entrega el seu llibre a les mongetes

La Vita Christi és una narració sobre la vida de Jesucrist escrita amb el propòsit d'il·lustrar les monges del seu convent, seguint en clau femenina els models franciscans de l'art de meditar.

L’autora omple la història amb la seua prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení. Les autèntiques protagonistes del llibre són les dones, i el que havia de ser una vida de Crist, esdevé en les seues mans una vida de la Mare de Déu, en la qual destaquen alguns detalls tradicionalment atribuïts a l'emotivitat del caràcter femení: la predilecció per l'ús dels diminutius, la magnificació de la maternitat i del tracte afectuós amb els infants, la vehemència amb què s'expressa el dolor, el gust per la vida domèstica, la complicitat i la intimitat entre les dones. Contrastant amb les senzilles escenes domèstiques, l'autora frueix descrivint la pompa i la solemnitat del protocol de les cerimònies celestials, descrites segons la vida de la cort reial, on s’havia criat, i es recrea en la descripció de la pompa i el luxe, en la fastuositat de les teles, les joies, els menjars i l'escenografia.

Vos oferim una brevíssima selecció de la Vita Christi. Són petits fragments en una versió lleugerament “modernitzada”, relatius al naixement de Jesús; per tal de donar continuïtat a la narració, d’alguns capítols no hi ha més que l’enunciat:

Capítol X.- COM PER MANAMENT DIVINAL, FON LA SENYORA ESPOSADA AMB LO SANT PROHOM JOSEP; E COM VINGUÉ EN NATZARET ON ERA LA SEUA MARE SANTA ANNA; E DE L’EXTREMA POBRESA SEUA:
E Anna acompanyà la senyora sa filla a casa de Josep, la qual estava molt neta e sols de pobresa adornada. Hi havia dues cambretes; en la millor estava un llitet per a la senyora, amb poca roba; e en l’altra un altre per a Josep, molt pobrellet. E la cortesa senyora no volgué en ninguna manera la millor cambra, ans elegí per a si la més xica e més pobra, com amadora de tota virtut. E la senyora santa Anna, sa mare, deixant-la en casa, tornà a la seua, e recordant-se de la pobresa que havia vista en casa de la seua filla, li envià un parell de flassades e algunes eines de casa; e la senyora ho prengué, més per amor de Josep que de si mateixa, e féu moltes gràcies a la senyora sa mare.

L'Anunciació

Capítol XX.- COM LO GRAN EMBAIXADOR GABRIEL, SALUDANT LA SENYORA, LI EXPLICÀ ALTAMENT LA DIVINAL AMBAIXADA:

E ficant los genolls lo dit Gabriel davant la excel·lent senyora, digué a sa altesa amb grandísima reverència Ave Gratia plena, Dominus tecum...

E la prudentísima senyora, quan hagué llargament escoltat lo missatger divinal, no dubtant en res del que dit li era, volent-se informar, digué a l’àngel Oh missatger gloriós, com es farà aquesta faena? Car jo, moguda per divinal inspiració, he fet vot de virginitat amb voluntat deliberada de no haver mai ajustament d’home. E respós lo missatger amb gran plaer a sa senyora dient: Oh puríssima senyora, estigau certa que mare sereu, senyora, del seu fill sense rompre virginitat. Aquesta obra tan excel·lent no s’ha de fer per via humana, car lo Esperit Sant sobrevindrà en vostra senyoria i la virtut de l’altíssim vos abrigarà tota.

Capítol XXXVI.- COM LA SENYORA, AJUDADA PER LES VIRTUTS, PRUDENTÍSSIMAMENT RESPONGUÉ AL MISSATGER, I CONCEBÉ LO FILL DE DÉU; E L’ÀNGEL ES DESPEDÍ DE SA ALTESA.

Capítol XXXVII.- COM LO MISSATGER FÉU RELACIÓ DE SA AMBAIXADA A DÉU LO PARE, E SA MAGESTAT MANÀ FER SINGULARS FESTES EN LO CEL; E LA SENYORA ANUNCIÀ LES DITES FESTES A LES SEUES AMADES DONZELLES.

Capítol LVIIII.- COM LA SACRATÍSSIMA VERGE ANÀ EN BETLEM E, NO TROBANT POSADA, SE RECOLLÍ EN UNA COVETA.

El naixement

Capítol LXV.- COM LO SENYOR IXQUÉ DEL VENTRE VIRGINAL DE LA SEUA MARE E FOU ADORAT E BOLCAT PER AQUELLA:

E estant així la senyora, tota inflamada e absorta en l’amor divina e en lo desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitja nit vingué ací lo gran príncep sant Miquel amb tota la cort del cel, e ficant lo genoll davant sa senyoria, besaren-li la mà, tots per ordre, com a reina i senyora del cel imperial, e resplandí aquell lloc de singular claredat. E sant Miquel cridà lo gran secretari de sa senyoria, Gabriel, e lo príncep Rafael perquè els tres cantaren alegrant sa senyoria, e ans de començar demanaren de gràcia a sant Josep que volgués fer la tenor, lo qual amb gran alegria els digué que era molt content d’ajudar-los a cantar.

E amb aquesta melodia, venint l’hora e temps per lo Pare eternal ordenada, ixqué lo Senyor del ventre virginal de la mare seua sense donar-li ninguna dolor, deixant-la verge e pura segons David havia profetat.

Visió aristocràtica de Sor Isabel

E mirant e contemplant aquell petit cos, e veient la excel·lent bellesa seua el sentí plorar de fred e amb sobirana pietat l’embolcà amb summa diligència, ajudant-li ses donzelles, car Diligència li donava los bolquers, Caritat los escalfava, Pobretat los estirava tant com podia perquè bastaren a cobrir los peuets del Senyor e Pietat portava un drap que li fos posat damunt lo cap. E tenint-lo la senyora així bolcadet, lo Senyor deixà de plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l’estalviava del fred.

Mirant la senyora per aquell lloc on estava, cercava on podria reposar lo seu fill; e no trobant part ninguna que li satisfés digué a les seues donzelles Oh criades meues, on aconselleu que pose aquest rei eternal? E respòs santa Pobrea, qui era la seua aposentadora, i digué Ma senyora, aquest pessebre ha elegit lo senyor fill vostre per llit de repòs. Poseu-lo-hi, no hajau por de les bèsties que hi són; e lo bou e l’ase, segons sa natura bestial, feren gran demostració de sentir la presència del seu creador e adoraren-lo e acostant-se amb molta reverència a sa majestat amb les boques tancades per no espantar la senyora mare seua, amb l’alè que per lo nas llançaven calfaven lo senyor.

Adoració dels pastors

Capítol LXVII.- COM LOS PASTORS VINGUEREN A ADORAR LO SENYOR E FER REVERÈNCIA A LA EXCEL·LENT MARE SEUA.

Capítol LXIX.- COM TRES GRANS REIS D’ORIENT VINGUEREN EN JERUSALEM CERCANT E DEMANANT AQUELL QUI ERA NAT REI DELS JUEUS.

Capítol LXXIII.- COM LOS SANTS REIS SUPLICAREN LA SENYORA QUE PUGUEREN TENIR LO SEU FILL AL BRAÇ E FOREN CONTENTATS EN SON DESIG.

Capítol LXXIIII.- COM LOS REIS OFERIREN AL SENYOR OR, ENCENS E MIRRA.

Adoració dels reis

Capítol LXXV.- COM LOS SANTS REIS FOREN AVISATS PER L’ÀNGEL NO TORNASSEN PER HERODES, E COM PRENGUEREN COMIAT DEL SENYOR E DE LA GLORIOSA MARE.

Capítol LXXVII.- COM LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA PORTÀ AL TEMPLE LO SEU DIVINAL FILL, LO QUAL FOU CONEGUT E ADORAT PER LO SANT VELL SIMEÓ.

Capítol LXXIX.- COM AQUELLA SANTA GENT, ORDENADA EN PROCESSÓ PORTAREN LO SENYOR A L’ALTAR PER FER D’AQUELL OFERTA, E SIMEÓ PROFETÀ A LA SENYORA LES DOLORS QUE HAVIA DE SENTIR.

Capítol LXXXI.- COM LA SENYORA, CONTINUANT SON CAMÍ, PERVENGUÉ A LA CASA SEUA E FOU VISITADA PER LA GLORIOSA SANTA ANNA, SA MARE.

Capítol LXXXII.- COM LA SENYORA FOU AVISADA QUE FUGÍS A EGIPTE, CAR HERODES VOLIA MATAR LO SENYOR FILL SEU.

Capítol LXXXIII.- COM LA MARE DE DÉU PRES COMIAT DE LA SEUA MARE SANTA ANNA ABANS QUE PARTÍS PER A EGIPTE:

E venint sa altesa a la porta de la dita senyora mare seua, tocà amb molt recel perquè no fos sentida ni coneguda per la gent del veïnat, car de tots se temia i de ningú gosava fiar-se, puix per lo rei de la terra es veia perseguida. E sentint lo tocar la gloriosa Anna, manà a una de les seues filles a la finestra e que mirés qui era; e manà que li obrisen, e la senyora li digué amb un grandíssim plor A mi és necessari fugir d’aquesta terra e anar a Egipte, e deixar la companyia vostra e aquesta separació és per a mi, senyora, una mortal dolor. E oint açò la gloriosa Anna, cuità morir, sentint ja l’absència d’aquelles persones a ella tan cares.

E la gloriosa Anna, sentint les necessitats de la senyora sa filla, li digué I quina provisió haveu fet per al camí? E sa mercè respòs que no ninguna, car sols havia pensat en fugir. E la senyora Anna dix Ai ma filla, feu-me gràcia de prendre una somereta que jo tinc ací en casa mia.

Fugida a Egipte

E manà la dita senyora mare albardar la somereta en què cavalcàs la seua filla e feu metre en una talegueta tot lo pa que es trobà en casa seua perquè tingués què menjar en lo camí, e li donà una cistella d’ous, dient-li amb moltes llàgrimes Aquests ous, ma filla, seran per al vostre fill; e veus ací un esclavó perquè pugueu encendre foc en les muntanyes desertes, e recreareu, vos e lo fill vostre a la calor del foc, e li coureu un ou cada dia quan haureu oportunitat de fer foc, perquè pugueu passar lo treball del camí. E les amables donzelles germanes de la senyora, desitjoses de servir sa senyoria, despenjaren raïms e magranes e posaren-les en una cistella amb altra fruita seca per proveir-la, car eren molt certes que lo camí era tan aspre que no trobarien per a menjar, ni encara herba per a la somera; e per això la prudent mare seua, qui en tot pensava, proveí de civada per a la somera; amb tot, no podien portar sinó poca, per no anar tan carregats.

E Josep havia molta consolació de la provisió que la mare de la senyora havia feta per al camí, e, prenint-ho tot, ho posà sobre la somera. E la senyora, besant la mà a senyora sa mare, regraciava-li amb molta humilitat allò que donat-li havia, prenent-ho per amor seua més que per satisfer a la pròpia necessitat.

Sagrada família amb Santa Anna

Capítol XCV.- COM PER MANAMENT DE DÉU LA SENYORA TORNÀ EN LA TERRA D’ISRAEL E VINGUÉ A NATZARET, ON TROBÀ LA SEUA MARE SANTA ANNA:

Complits set anys de la peregrinació seua, fon feta divinal revelació manant que tornés sa mercè amb lo fill seu en la terra pròpia. E venint la senyora a Natzaret, trobà la virtuosa mare seua, Anna, mig morta del gran enyorament e tristícia que passat havia per la seua absència e besant-li les mans, s’alegrà molt de la seua visita.

Santa Anna oferí al seu nét una camisa que li havia feta, per goig de la vinguda, amb galó d’or en les mànegues e en los muscles, la qual lo Senyor vestia amb molt plaer per amor de la santa àvia seua. Aquesta camisa és restada en lo món per una singular relíquia, e per privilegi de gran excel·lència ha plagut a nostre Senyor la poseesquen los reis d’Aragó, com a fidelíssims cristians e devots, los quals tenen la dita camisa en singular veneració e reverència. *

* * * * *

* la camisa encara es conserva a la Seu de València.

Escut abacial de sor Isabel

BONIFACI FERRER I EL SEU RETAULE

Bonifaci Ferrer

Era germà de sant Vicent Ferrer, va nàixer a València el 1335. Estudià lleis a Lleida i a Perusa. Després de Llicenciar-se en dret civil i eclesiàstic va treballar per a la Catedral i el municipi. El 1382 casà amb Na Jaumeta Despont, de família noble, amb la qual tingué quatre fills i set filles. Va ser assessor del Justícia Criminal el 1386, i Jurat de la ciutat el 1388, any en què es comprà el senyoriu d’Alfara per 35.000 sous. Aquest mateix any va ser síndic diputat per València a les corts de Monzón, on es produïren enfrontaments entre el Duc de Gandia, parent del rei, i la família dels Vilaragut. Com a conseqüència d’una intervenció dels síndics valencians el rei va fer una protesta que comportà l’obertura d’un procés acusant-los de malversació, van ser empresonats i els retingueren els seus bens.

Bonifaci va ser finalment absolt el 1395. Un any abans, durant la pesta del 1394, coneguda com la “mortaldat dels infants”, moriren la seua muller, les set filles i dos dels quatre fills. Aquestes calamitats el van decidir a renunciar al món i professar en la cartoixa de Portaceli el 21 de març del 1396. L’antipapa de Peníscola, Benet XIII, el va fer superior general de l’orde cartoixana el 1402.

Sant Vicent Ferrer, el seu germà Bonifaci i un jurista van ser els tres compromissaris que representaren el regne de València en el Compromís de Casp, que atorgà la corona al castellà Fernando de Antequera.

Quan Bonifaci ingressà a la Cartoixa va vendre el senyoriu d’Alfara i amb el seu producte costejà la construcció d’una capella i tota la seua dotació, calzes, ornaments, etc., amb el corresponent retaule, encarregat, pintat i instal·lat entre el 17 de març de 1396 i el 24 de febrer de 1397.

El seu retaule

Sortosament, ha arribat al nostre temps en un perfecte estat, però sense la polsera o guardapols, i es conserva al Museu de Belles Arts de Sant Pius V, on és una de les seues obres més importants. S’atribueix a Gerardo di Jacopo, dit Starnina, (documentat a València entre 1395 i 1401) un pintor florentí de qui parlà Vasari en Le Vite de' più eccellenti pittori, scultori, e architettori, la seua obra sobre grans artistes italians, publicada l'any 1550.

Aquest retaule, anomenat de la Santa Creu i els set Sagraments, és una peça clau del gòtic internacional a València, però ara ens interessa perquè la seua iconografia està molt relacionada amb la vida del comitent, fra Bonifaci Ferrer. Una lectura detallada de tot el conjunt ens revelarà el seu ric significat,  el paral·lelisme d’alguns detalls de la vida dels sants representats amb aspectes de la vida de Bonifaci Ferrer i la seua idea central, que els sagraments són la via per a arribar a la redempció mitjançant el sacrifici de Crist.

Les  parts del retaule eren la polsera o guardapols, els remats o puntes, els entre carrers, els tres carrers verticals, cadascú amb una sola escena o casa i el banc o predel·la, amb cinc cases o escenes. 

La polsera o guardapols s’ha perdut, en ella figuraven els escuts del matrimoni format per Bonifaci i la seua muller Jaumeta, una ferradura, per Ferrer i tres ponts, per Despont, els seus respectius cognoms.

El remat o punta central representa el judici final amb Crist com a jutge entronitzat, rodejat de la màndorla i vestint la túnica blanca de la transfiguració; mostra les ferides de les mans i disposa els braços asimètricament, en al·lusió a la separació de justos i pecadors; als seus costats, hi ha la Mare de Déu i sant Joan Evangelista com a intercessors per les ànimes. Al voltant de Crist uns àngels porten els símbols de la passió, i per sota, altres set àngels sonen les tubes, al són de les quals els morts ixen de les tombes per comparèixer al judici final, també surten del mar aquells que van morir ofegats.

Els remats o puntes laterals representen l’anunciació a la manera sienesa: l’àngel en un remat i la Maria en l’altre. L’àngel està agenollat i porta un filacteri amb la salutació Ave gratia plena dominus tecum benedicta. Maria adopta la posició d’una Madonna de la Humilitat, asseguda a terra sobre un coixí, amb les mans sobre el pit i el cap acotat. D’una font al seu costat sorgeix un ram d’assutzenes, símbol de puresa, que, a manera de planta enfiladissa, l’envolta. Per un raig de llum baixa del cel el Jesuset, que ja ve carregat amb la creu, fent referència, a més de a l’anunciació, a l’encarnació i la redempció.

Els entre carrers són molt estrets i en ells hi ha pintats vint personatges, segurament apòstols i profetes, que porten filacteris amb llegendes, algunes il·legibles, potser relatives a l’encarnació de Crist i la seua missió salvadora.

El carrer central representa el Crist crucificat en “l’arbre de la vida”, una creu en forma de tau de la qual sorgeix l’arbre amb el niu d’un pelicà que alimenta les cries amb la seua pròpia sang, símbol de la sang redemptora de Crist, que vivifica pels sagraments. A una banda de la creu es situen les Maries i Sant Joan; La Mare de Déu, amb una espassa que li travessa el pit, símbol de la seua missió coredemptora amb el fill, és sostinguda per les Maries. A l’altra banda hi ha els soldats i jueus, amb Longinos, que du la llança amb què va ferir el pit de Crist.

De la ferida ixen set línies de sang que acaben en uns menuts quadrifolis, on es representen els set sagraments, situats tres a cada costat i un als peus de la imatge. Les línies de sang mostren la unió entre la redempció i els sagraments com a vies o mitjans per arribar a la salvació. A més d’açò, una part de la sang cau a terra, simbolitzant que la redempció és per a tota la humanitat.

Els sagraments són representats en unes delicioses miniatures, al baptisme i l’eucaristia veiem un bateig per immersió i la comunió dins d’un temple; la confirmació és administrada per un prelat i els qui la reben duen una cinta al cap en senyal d’unció; en la penitència, confessor i penitent cobreixen la cara en senyal de secret i anonimat; en l’orde sacerdotal, el bisbe entrega un calze a l’ordenat; en el matrimoni, l’oficiant cobreix els caps dels contraents amb un mateix pany, en símbol d’unió; i en l’extrema unció el sacerdot ungeix mans i peus del moribund davant d’una dona que porta un ciri encès, símbol de l’ànima immortal.

El carrer a la nostra dreta representa el bateig de Crist, amb la seua figura corbada, submergit en el riu, i Sant Joan agenollat; els dos miren cap a dalt, des d’on el pare etern, voltat d’àngels, envia l’esperit sant. Assisteixen tres àngels portant la túnica de Crist i orant. D’una cova en les roques del desert surt un lleó, que simbolitza la submissió al Senyor i també la vida retirada de Sant Joan Baptista, ermità que “clamava en el desert” segons l’evangeli; per aquesta raó és considerat un patró dels cartoixans.

El baptisme és el primer dels sagraments, que acaba amb l’home vell, convertint-lo en un ser regenerat. Tot el contingut es pot interpretar com una al·lusió al canvi de vida i l’entrada en l’orde cartoixà de Fra Bonifaci.

El carrer a la nostra esquerra representa la conversió de Saulo, amb una gran llum que el fa caure del cavall i l’aparició de Jesús, amb dos àngels, que crida Saulo pel seu nom i li pregunta perquè el persegueix. Darrere de les roques s’amaguen els acompanyants de Saulo, atemorits.

Aquesta caiguda del cavall i l’aparició de Crist va ser l’alliberament de Saulo, abandonà la llei de Moisès, es convertí al cristianisme i va ser l’apòstol dels gentils, amb el nom de Pau.

Ací trobem de nou una clara al·lusió a la conversió i canvi de vida de fra Bonifaci.

El banc o predel·la està dedicat a la mort terrenal, amb petites escenes en cinc cases.

La casa central, en la prolongació de l’eix de la creu del calvari, representa un tema popular en aquella època, el Crist de Pietat, mort, sostingut en el sepulcre per àngels i sa mare, que oculta el rostre amb el mant en senyal de dolor.

La casa a la nostra dreta, sota el bateig de Crist, representa escenes de la vida de Sant Joan Baptista: el banquet on Salomé demanà el seu cap, la decapitació i la presentació del cap en una safata.

Açò també te una lectura biogràfica, Sant Joan feia vida retirada, patí presó i morí per dir allò que no agradava als poderosos; igualment el donant patí presó per les seues paraules a les corts de Monzón i va retirar-se i “morir al món” quan ingressà a la Cartoixa.

La casa a la nostra esquerra representa la lapidació de Sant Esteve, situada sota la taula de la conversió de Saulo: ací el veiem, quan, encara jueu i abans de la conversió, va guardar les túniques dels qui apedregaven sant Esteve, que es veu agenollat, orant i perdonant els seus assassins.

El significat de l’escena també es pot relacionar amb el donant, que va perdonar els qui el processaren.

En les dues cases següents, la referència biogràfica és ben explícita:

Casa a l’extrem dret: Apareixen les set filles del donant, de grandària esglaonada segons les diverses edats, vestides de blanc i coronades de flors, símbol de puresa, perquè van morir verges. Darrere d’elles, la mare, Jaumeta Despont, també amb túnica blanca, però coberta amb una toca de casada; uns rajos de llum ixen dels seus cossos, en al·lusió, o desig, que figuraren entre els justos el dia del judici final.

Casa a l’extrem esquerre: Ací veiem el mateix Bonifaci, agenollat en oració i vestint l’hàbit cartoixà; davant d’ell estan els dos fills que ja havien mort, també agenollats; al fons hi ha un edifici rosat que hom pot interpretar com la cartoixa de Portaceli. El sepulcre buit que apareix en primer terme és un doble símbol, de la mort al món, i de la resurrecció, que ja hem vist representada en la punta o remat del retaule.

L'ESGLÉSIA DEL CARME, PARRÒQUIA DE LA SANTA CREU

L'any 1842 va ser enderrocada, per ruïnosa, la parròquia de la Santa Creu, que ocupava aproximadament la plaça que ara du el mateix nom. La parroquialitat es va traslladar a la propera església de l’antic convent carmelità que havia quedat sense ús després de l’exclaustració. Ara l’església es coneix com del Carme, però la parròquia és de la Santa Creu.

L'església formava part del convent que els carmelites van fundar a València cap al 1281, encara conservat en bona part: hi ha dos claustres, un gòtic i altre renaixentista, el refetor o menjador, la sala capitular, el dormitori, l’escala barroca, etc.

L’església conventual, consagrada el 1343 sota l'advocació de la Transfiguració del Senyor, va ser objecte de millores i ampliacions: la capçalera, coberta amb volta de creueria estrellada, va ser reformada el 1555, i a la resta de la nau i la sagristia es van incorporar detalls ornamentals renaixentistes. Entre 1628 i 1655 es va renovar segons el gust barroc de l'època.

L’església actual és de planta rectangular d'una sola nau amb arcs diafragma i capelles laterals entre contraforts, coberta amb volta de canó amb llunetes. El presbiteri té incorporat el tram immediat de l’església i manté l’aspecte primitiu, de forma poligonal, amb volta de creueria. L’any 1942 José Bellver Delmás va decorar-lo amb una gran pintura inspirada en la famosa obra del Corder místic, dels Van Eick. Al centre hi ha una gran creu negra en relleu que es pot il·luminar per darrere, a la seua esquerra, l'exaltació de la Creu, amb la visió de Constantí, que va pintar-la als escuts del seus soldats i va guanyar una batalla; i a la dreta la invenció o descobriment, amb l'emperatriu Santa Helena, mare de Constantí, que identificà la creu perquè va resucitar un mort. També hi ha representats una munió de figures, de sants a una banda i de personatges històrics a l’altra, entre aquests hi ha el rei en Jaume, i els mites de l’Espanya Imperial: Colón, Isabel la Catòlica, etc., sense que manque, en primera fila i vestit de Supergeneralíssim, el dictador Franco. No cal oblidar la data de la seua realització, als inicis del seu llarg i cruel domini. Una redistribució actual del mobiliari i la decoració quasi impedeix la vista de tan edificant personatge.

En una de les capelles hi ha el Retaule de les Ànimes, sense la taula central, perduda durant la guerra civil, és  obra de Joan Sarinyena, pagada per Dorotea, filla del pintor Joan de Joanes, feligrès de l'antiga parròquia, d'on procedeix. També podem trobar una pintura del segle XV sobre tela apegada a taula, amb el tema de Crist Baró de Dolors, atribuïda al mestre de Cabanes que alguns identifiquen com a Vicent Macip, pare de Joan de Joanes; una taula antiga de Sant Roc amb angelets afegits posteriorment; un curiós llenç representant la mort de Sant Josep; una molt bona talla de la Mare de Déu atribuïda a Ignasi Vergara, i algunes altres obres estimables. Tant la nau com les capelles conserven interessants sòcols de taulells, renaixentistes o barrocs. 

El 1613 el frare arquitecte nascut a Llucena, Gaspar de Sent Martí (1574-1644) va construir la capella de la Comunió, al costat de l'epístola, amb un menut rerasagrari que conserva la decoració de l’època. Actualment la capella es cobreix amb volta de canó amb llunetes i cúpula.

Aquest mateix frare arquitecte va allargar el temple i començà les obres de la gran façana retaule, dissenyada amb un aspecte clàssic i sever, però després de la seua mort el 1644, els arquitectes barrocs Joan Baptista Vinyes i Josep Bonet van executar els cossos superiors seguint l’estètica del moment.

El primer cos, manierista, consta de sis columnes de fust estriat amb capitells d'ordre jònic sobre un sòcol, tres a cada banda de la porta, que deixen un nínxol a cada costat, actualment ocupats per les figures de Sant Simón Stok i Sant Joan de la Creu, de José Esteve Edo, obra moderna, del 1961, que no s’adiu molt bé amb la resta de magnífiques escultures barroques de la façana. Sobre la porta allindada hi ha l'escut de l'Orde del Carmel.

Al centre del segon cos, en una fornícula, hi ha la imatge de la Mare de Déu del Carme  amb el fill en braços; la flanquegen quatre columnes d'ordre compost, també sobre sòcol, que deixen lloc a altres dos nínxols amb les imatges de Santa Teresa de Jesús i Santa Magdalena de Pazzis; les tres figures són obra del magnífic escultor del segle XVIII Leonardo Julio Capuz.

Al tercer cos, o àtic, que sembla inacabat, hi ha un altre nínxol flanquejat per dues columnes salomòniques, amb una escultura de Sant Josep i el fill en braços, obra també de Leonardo Julio Capuz, datada cap al 1720.

Una recent restauració ha recuperat l'efecte decoratiu del color de les diferents pedres que s'hi utilitzaren. 

El mur a l’esquerra de la façana, al costat de la portada, pren forma arrodonida, coronat per una cúpula amb llanterna. És la capella de l’antiga imatge de la Moreneta del Carme, que ara es conserva en el Convent de l’Encarnació; actualment la capella està dedicada a la Mare de Déu del Carmel, amb accés des de la plaça i des de l'interior de l'església.

És una capella de planta oval, inspirada en el Panteó de Roma, obra realitzada entre 1774 i 1783 per Vicente Gascó i Masot, un dels introductors del neoclassicisme a València. L'interior està recobert amb marbres i estucs. Consta de dotze semi-columnes adossades, entre les quals es disposen vuit nínxols que abans allotjaven escultures, i ara estan coberts per pintures a l'oli realitzades després de la guerra civil per Manuel Diago, representen sants carmelitans: Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Andreu Corsini, Magdalena de Pazzis, Tereseta del Jesuset, Francesc de Siena, Albert de Sicília i Teresa Margarida. Sobre els nínxols hi ha deu relleus realitzats en estuc per escultors del segle XVIII, com Francisco Navarro, Pedro Juan Guisart i José Esteve Bonet, que fan referència a la tradició de la primitiva advocació de la capella, l‘anomenada Moreneta del Carme, una imatge trobada amb història semblant a la de la Mare de Déu del Puig.

La cúpula que cobreix la capella es decora amb cassetons de forma octogonal, que van disminuint de mida segons la altura, per augmentar la sensació de profunditat i llunyania.

Al retaule hi ha una imatge de la Mare de Déu del Carme, representada sense el fill, segons la tradició carmelitana; és obra de Pio Mollar, posterior a la guerra civil.

El campanar, començat per fra Gaspar de Sent Martí, va ser paralitzat a la seua mort el 1644, i es va reprendre el 1647 per Juan de Yraola i Matias Coder. Construït en pedra, té planta quadrada. A cada costat del cos de campanes hi ha un arc de mig punt flanquejat per pilastres estriades d'ordre dòric. Sobre aquest cos hi ha una balustrada amb boles i flames. El 1741 José Mínguez afegí el cupulí barroc amb teules blanques i blaves que remata la torre i el penell, que adopta la forma d'un gran àngel de bronze, conegut com "l'angelot del Carme".

EL MARQUÈS DE CAMPO

El 22 de maig de 1814, en la casa número 46 de la Plaça del Mercat de València va nàixer Josep Campo i Pérez, fill de Gabriel Campo Arpa, de Torrijos del Campo, i de Vicenta Pérez Vela, de València; la família tenia una botiga d’espècies. El van batejar a l'església de Sant Joan del Mercat. Va estudiar Comerç i, com a part de la seua formació, realitzà diversos viatges a Europa durant la seua joventut. 

Polític d'idees conservadores, Va ser alcalde de València pel partit moderat entre 1843 i 1847, any en què va dimitir per problemes de salut. Durant el seu mandat promogué molts canvis a la ciutat, com la millora de la Glorieta, l'empedrat dels carrers de Sant Ferran, Sant Vicent i les places de Santa Caterina i Saragossa. Va modernitzar i ampliar les instal·lacions del port i el camí del Grau, , acabà la construcció del Teatre Principal, va fer plantar arbres. 

Promogué la instal·lació de l'enllumenat públic de gas, fet per la companyia francesa de Lecoq i Lebon, adjudicataris també del servei a Barcelona. Col·locà a la mateixa fàbrica del gas establerta fora dels murs de la ciutat el primer fanal de gas, el qual fou contemplat per la població en massa, fins al punt que calgué deixar obert fins a mitjanit el portal de la Mar que tancava la muralla de la ciutat per aquella banda. 

La inauguració oficial de la llum de gas es celebrà el 9 d’octubre de 1844 amb els fanals instal·lats al jardí de la Glorieta, esdeveniment tan ressonant en la vida ciutadana, que va originar una popular cançoneta que deia: 

                                                         No te compongas 

                                                         que no irás 

                                                         a la Glorieta 

                                                         a ver el gas 

Després, ja com a destacat empresari, es va enriquir considerablement amb negocis en el camp del ferrocarril, el transport naval, la premsa i la banca, i esdevingué allò que es diu un “pròcer”. 

Va crear una societat que dugué l’aigua potable a la ciutat. Les tres primeres fonts públiques col·locades foren la de la plaça de Santa Úrsula, la del Tossal i la de la plaça del Miquelet, però la inauguració oficial es va efectuar el 19 de novembre de 1850 a la font de la plaça de Calatrava, que era la més ornamental i estava rematada per una figura de xiquet nu que sostenia una petxina, tot en ferro colat, de color fosc, per això la gent li va dir la font del Negret. 

Es va fer amb una concessió per a construir la línia del Ferrocarril del Grau de València a San Felipe de Xàtiva, la inauguració oficial de la qual es va fer el 21 de març de 1852, amb dos trens que eixiren de l’estació de la plaça de Sant Francesc per a adreçar-se a l’estació del Grau. Al primer comboi anaven els Ducs de Montpensier (la duquessa era germana de la Reina), les autoritats, els membres de la societat constructora i els convidats més importants, i al segon els convidats de menys categoria. A la plaça de bous i a les proximitats de la via havien estat col·locades cadires per a contemplar l’espectacle mai no vist, les quals foren ocupades pagant una quantitat a benefici de l’Hospital. El 20 de desembre de 1854 arribà el tren a Xàtiva. Don Josep Campo, des de la premsa, havia convidat els valencians a anar debades a Xàtiva. El tren es va omplir de gom a gom de passatgers i l’arribada a l’estació fou una apoteosi. Quan es va fer l’hora de tornar calgué comprar bitllet, perquè el convit únicament era per a l’anada, no per a la tornada... També aconseguiria la concessió del ferrocarril d'Almansa a València i Tarragona. 

El marqués va viure esplendorosament en l’antiga residència dels Ducs de Villahermosa, l’anomenat Palau de Campo, actualment museu municipal; Després va marxar a Madrid, on va fundar la Central Española de Crédito (1860-1871) i va promoure negocis de transport marítim amb les Filipines i les colònies espanyoles d'Amèrica, a més de diferents negocis com a subministrador de l'Administració. 

Quan ja havia establert la seua residència a Madrid comprà a València el diari La Opinión, i el posà sota la direcció de Teodor Llorente, però el 1866 es va veure obligat a vendre’l. A partir de llavors prengué el nom de Las Provincias, sense abandonar el caràcter conservador que avui encara manté. 

Aveïnat en un palauet del Passeig Recoletos de Madrid, amplià els seus negocis amb la concessió del subministrament del tabac per a tota la península. Sobre 1881 realitzà negocis en Amèrica creant una flota de vapors que unia diferents ciutats del Carib i fins i tot de Filipines. Creà el Banc Peninsular Ultramarí per al comerç marítim amb les excolònies hispanes. 

Després de la restauració borbònica de1874 pel pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt, que va posar fi a la I República Espanyola i dugué al tron Alfonso XII, va ser ennoblit amb el títol de Marquès de Campo, el primer que va concedir el nou rei, probablement amb motiu de la seua contribució econòmica per a tal restauració, també el nomenà senador vitalici, a més d’açò, va ser diputat al Congrés pels districtes d’Ènguera i València durant set legislatures. 

Soci de la Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València, va ser a més protector de l'Ateneu Mercantil de València, de l'Ateneu Obrer i de l'Escola d'Artesans. Va aportar finançament per acabar les obres de la plaça de Bous que promovia l'Hospital Provincial, al qual va fer instal·lar el gas al seu càrrec. El 1878, responent a la invitació de Juan Navarro Reverter, va participar com a capitalista en la fundació de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de València, que amb el temps i gràcies a altra mena de polítics, esdevingué Bancaixa i després l’estafadora Bankia. 

El 9 de novembre de 1863 es va inaugurar l’Asil del Marqués de Campo, que ell va fer construir al carrer de la Beneficència. Vint anys més tard construí una luxosa capella neogòtica, amb els pilars de ferro, unida per un claustre a les instal·lacions anteriors. La seua façana fa cantó amb els carrers de la Corona i de la Beneficència; és de pedra procedent de l’Alcúdia, obra de José Camaña Laymón, amb una interessant reinterpretació de l’estil gòtic. La portada ostenta l’escut marquesal i escultures dels sants del nom del marquès i de la seua primera esposa: Sant Josep i Santa Rosalia. 

El marquès morí a Madrid el 19 d'agost de1889, el seu cadàver arribà per tren a València el dia 22, i des de l’estació va ser dut solemnement fins a la capella del seu Asil del carrer de la Corona, on el van soterrar. 

Amb els diners que el marquès va deixar per a fer un monument a la Caritat, la Indústria i el Comerç, i els que posà l’Ajuntament per a completar-lo, l’escultor Marià Benlliure va fer, en memòria de qui havia estat el seu mecenes, un dels millors monuments d'aquesta ciutat. Ara es pot veure a l'avinguda del Marquès del Túria: sobre una font hi ha quatre escultures, de la Caritat, la Navegació, el Ferrocarril, el Gas i la Indústria, i per damunt la del marquès, dret, amb abric de pells, la mà dreta estesa en actitud protectora, i l’esquerra emparant un xiquet.