Ací teniu una selecció de fragments que descriuen l’ambient de la plaça del Mercat i altres llocs de la ciutat, cap a finals del segle XIX, quan encara no existia l’edifici modernista, construït entre 1910 i 1928. Estan extrets del llibre BLASCO IBÁÑEZ I VALÈNCIA, de Juli Just Gimeno, publicat a València per l'Editorial L'Estel l'any 1929.
Han desaparegut moltes cases, places i carrers, com el que va
nàixer Blasco (al carrer Editor Manuel Aguilar hi ha una inscripció que assenyala el lloc aproximat on estigué la casa) anotem
en negreta els que encara conserven el mateix nom.
Vicent Blasco Ibañez nasqué el 29
de gener de 1867 en la casa nº 8 del carrer de la Saboneria Nova (hui de Flor
de Maig, com a homenatge al novel·lista) els seus pares, Gaspar Blasco Teruel i
Ramona Ibáñez Martinez, havien comprat una botiga de salses i s’havien casat un
any abans.
Tot el comerç de València,
sobretot el del Mercat, estava en mans de paisans seus (aragonesos) que a força
de treball i d’estretes privacions, havien pogut assolir aquella posició.
La major part de la joventut del pare de Blasco transcorregué en aquell comerç, al qual diàriament anaven hòmens i dones de l’horta i dels pobles pròxims per a realitzar les seues compres, que havien de servir per a fer les botifarres que s’assequen en rastres ondulants a l’andana de l’alqueria o de la barraca, o en ple corral, sostenint-se sobre forques d’om, o són conservades en fondes gerres plenes d’oli fregit amb barreja de trossos de llomello i llonganisses, que en ser menjades deixen en la boca un vague sabor de canella.
Encara es conserva la botiga, amb la seua mostra sobre la porta -un òval de fusta penjat d’un cavallet de ferro, en el qual hi ha pintada una Santa Rita- per la qual és coneguda, com totes les del Mercat, La Coloma, El llaurador, Sant Antoni, La Perdiu, i no pel nom de l’amo. Allí està encara el mostrador de noguera d’aleshores, els prestatges amb caixes de cantons arredonits i rètols de grans lletres; les cadires per als parroquians i els amics de la casa, que al capvespre van a fer-los tertúlia, sobre una estreta tarima, i en el fons, a poc més de dos metros del sòl, el despatx tancat per cristalls, darrere dels quals crema durant tot el dia la llum artificial, i on els escrivents d’ulls cansats i crani nuet, amb manguitos de merino, mouen les afilades plomes sobre grans llibres, redacten cartes, alcen columnes de números que són com la sang de la casa, o posen en ordre la correspondència, que arriba dels corresponsals de mà torpe i treballosa dels pobles i de l’interior, o dels proveïdors d’Anglaterra, Holanda i pobles d’Ultramar, els noms dels quals, posats en la part alta dels impresos, tenen al voltant una constel·lació de medalles guanyades en desconeguts certàmens comercials i complicats dibuixos de rabiosos colors com si en lloc de ser un vulgar escrit que parla de canyella, de sucre o de cafès es tractara d’una excutòria de noblesa o fóra la fulla d’un missal antic.
Per sota d’aquest despatx, que és
com tots els despatxos de les botigues de salses del mercat, estava i està
encara el magatzem, lloc tenebrós de parets fredes per la humitat, ple de
caixes i de sacs, que tenen el capitós perfum dels boscos i les selves de Cuba,
Puerto Rico o Brasil, del sud asiàtic, i de les illes disperses, amb noms de
sants i de soldats, del mar Pacífic.
Quan encara festejaven, els pares de Blasco solien fer algun curt passeig per les hortes, berenant els dies de festa en alguna taverna de les que abundaven pels voltants de la ciutat,on sempre trobaven algun paisà, o bé passejaven pel mercat, sota les altes porxades, o per les voreres que al dia següent s’omplirien de taules de verdura , de punta a punta de la plaça, des del carrer de les Mantes a la Bosseria, incansables, sense prendre seient, parant-se alguna vegada, davant dels punts de venda de castanyes, de codonys torrats o de cacau, per a menjar-lo després lentament, sense parar de parlar, tirant les corfes sobre les amples lloses de la vorera. Segons caminaven es trobaven o s’unien amb grups de paisans, que esclataven en vives exclamacions, vestides elles amb llargues faldes unflades per nombroses faldilles de rabiosos colors, amb la toca de pèl de cabra, o de cotó sobre els muscles, amb una punta penjant sobre l’eixuta cintura, i ells amb les seues bruses obscures, obertes al pit per a mostrar, en l’hivern, una armilla de llana, alta, d’estretes solapes subjectes per botons de color, feta per mans maternals en les vetllades del poble, o si era durant l’estiu, la camisa amb pitral de molts plecs, de coll baix, mal planxat i sense emmidonar. Tota la xurreria, com diuen en València a tots els d’Aragó, i encara als que no sent-ho, diuen ocho en lloc de huit, es trobava allí.
El bateig es celebrà en la
parròquia del Mercat –la dels pillos-
església de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, els quals estan
treballats en
pedra i amb els atributs amb què l’església els ha distingit,
sobre la façana del campanar de les hores, junt amb Sant Lluis Bertran, Sant
Francesc de Borja, Sant Vicent i Sant Llorenç, Màrtirs. És una església molt
valenciana, famosa en tota la ciutat i entre els llauradors que per anar al
mercat ouen en ella la missa. Té alts sòcols de taulellets, molt bells, i la
volta està pintada al fresc per Antoni Palomino; representa la Trinitat, amb
cors de verges, àngels i sants, entre els quals ocupa lloc preferent Sant
Vicent Ferrer, amb ales, en actitud de volar, simbolitzant l’Àngel de
l’Apocalipsi. La trona és obra de Ponzanelli, autor del Tritó que hi ha en la
Glorieta i d’altres moltes escultures de gust fi que eren al desaparegut hort de
Pontons. Sobre les pilastres de la nau estan les estàtues dels capitans de les
dotze tribus d’Israel.
La botiga on nasqué Blasco Ibáñez, era una caseta estreta, fonda, de sostre rebaixat per una naieta fins a la qual arribaven les caixes oloroses d’espècies, que pujaven per les parets. Tenia i té una porta al carrer apel·lat de “Flor de Maig”, abans de la Saboneria Nova i altra al carrer dels Àngels. El carrer de la Saboneria Nova era un carrer antic, esmentat ja en 1679, de cases pobres, tort, mal enllumenat i molt populós. Vivia en ell, com en tots els carrers pròxims -carrers de la Mola, Sant Gil, Cubells, Magdalenes, Carabasses- molta gent del Mercat, que en les primeres hores del matí estava en peu, amb gran soroll de portes i balcons i de petits carrets de mà que anaven a la plaça, arrossegats per criats que saludaven els veïns i els companys amb veus fortes.
Passaven també carros de l’horta, amb les rodes plenes de fang dels fondos camins, amb un fanalet d’oli en la punta d’una vara, asseguts sobre una fusta col·locada de travès anaven el llaurador que acabava de collir, humides de rosada, les verdures de l’horta i la dona que havia de vendre-les, silenciosos els dos, amb els braços creuats sobre els genolls, mig adormits pels sotracs del carro i el caminar somniós de l’animal. Es sentia l’esquellot de les vaques, les clares campanetes de les cabres de la llet i la campaneta de les burres, de to únic, la llet de les quals era sol·licitada per malalts d’estómac delicat. Els cafetins oberts de bat a bat s’omplien de matinadors que anaven a cercar el café calentet, o la copa d’aiguardent fort que bevien d’un glop, amb aire decidit, netejant-se després la boca amb el dors de la mà. Els vigilants i els guaites anaven desapareixent, amb pas tardà, colpejant les lloses amb la pica, i el fanal apagat en una mà. Es sentia el pregó dels venedors de bunyols i de coques calentes amb mel. Un arravatat repicar de campanes anava saltant de campanar en campanar per damunt de les teulades de la ciutat, dels forats de les quals i de les arbredes eixien cridant, de cara al cel, grans eixams de pardalets, despertats pel soroll de les campanes.
Des del balconet de la casa dels
Blasco, sobre la botiga, es veia la porta del mercat, amb les finestres de les
oficines del repés il·luminades amb quinqués de petroli i els agutzils, amb les
seues levites blaves i gorres galonejades, eixint en comissió pels barris
pròxims per a repesar el pà dels forns, calent encara, exhalant una suau
fragància. Davant de la botiga hi havia una casa d’aiguardents d’un tal Vila, i
una escaleta, amb una roda de campanes a un costat que els xics entremaliats
del barri feien voltejar per les nits d’estiu per a esvalotar a tot el veïnat quan
aquest aprofitava la calor per a instal·lar-se en els balcons o en les portes
de les plantes baixes, lleugers de roba, per a sopar. Allí damunt tenia Josep
Pampló una fàbrica de teixits de seda; l’especialitat de la casa eren els
mocadors, de brillants colors, que l‘hortolana es posa sobre el cap fent una
punta, o sobre el pit subjecte amb una agulla d’or calat, i el mosso rampellut,
que presumeix de trempat es lliga al coll amb estudiada despreocupació; el
mocador que serveix per a portar a les núvies els dolços de Sant Dionís, i que
en les festes de l’horta es disputen els àgils genets, mig nuets, descalços,
que llancen les corredores haques sense ramals ni estreps, governant a la
bèstia amb els genolls i les veus i colpejant les seues anques furiosament amb
dures deixuplines mullades amb vinagre, mentre la multitud instal·lada en les
vores del camí, entre els canyars i moreres i en carros plens de cadires
d’espart, els veu passar com a llamps, els crida, els aplaudeix, o els insulta,
contagiada de la superba i bellíssima follia dels corredors.
Al costat de la casa i botiga de
Blasco hi havia una xocolateria, la de Segarra, de mal nom Cabota, amb dues
portes, per una es veia a Segarra i als seus operaris, amb un mocador lligat al
cap, agenollats sobre una banqueta davant d’una pedra corbada per la qual
pujaven i baixaven, amb renovada flexió de braços, subjectant amb puny fort un
rodet, per baix del qual anava eixint una capa de xocolata que poc després es
prenia en tasses grosses, d’obra indígena, en el departament immediat, al qual
s’entrava per la porta del costat. Més enllà estava el vell molí de Na Rovella,
hui desaparegut, propietat d’un Trènor, que altre temps havia mòlt farines i
llavors molia sal grossa. Per damunt de les teules del molí i de la cornisa del
Mercat, es veia la torre dels Sants Joans -la quadrada, el campanar-, amb els
seus obeliscs ondulats com una flama en els flancs i la llanterna rematada per
teules blaves, i les cases del carrer de les Magdalenes, atapeïdes, amb moltes finestres i balcons plens de
tests dels quals sortien entre els forats dels balustres verds, penjolls
espurnejats de flors.
Mirant a la dreta es veia una
casa de colors, a l’amo de la qual li deien Pinto, que tenia una gran campana
de fusta pintada d’argent penjada com a mostra sobre la casa, i un viver de
botiguetes de petits aparadors d’argenters, rellotgers, robavellers i gorrers, que
ocupaven totes les plantes baixes del carrer, a la punta hi havia una fàbrica
de sedes, la de Bernard Rubio, amb portes a la plaça de Pertusa, que fon més
tard casa de Correus, i és hui el café d’aquest mateix nom i el de l’Esfera, a
la qual fàbrica arribaven pels matins, de tots els punts de l’horta, eixams de
xiques de cintura eixuta i pit alt, d’onejant i ampla falda per baix de la qual
assomava la randa de les enagües, feta al peu de la barraca o l’alqueria, sobre
grossos cilindres de palla folrats de verd o blau, amb grapats d’agulles
clavades en els costats, o en coixinets rectangulars, que durant la labor es
distribueixen al llarg del cartró pintat que serveix de mostra. Per les
vesprades arribaven d’aquella casa, per l’estret carrer de terrats trencats,
les oracions que les treballadores cantaven a cor, com una remor densa i
confusa, que s’apaga o es renova segons la direcció del vent.
El primer col·legi on anà Blasco
era en el carrer de Carabasses, hui
de Guerrero, junt al carrer de Mallorquins.
Estava en un pis alt, davant de la casa, sobre un terrat amb balustres de fusta
hi havia un gran colomer, i els infants passaven molt de temps al balcó
contemplant el vol dels coloms o mirant al fons del carrer, ple de cotilleries,
les operàries de les quals, fadrines de l’horta, posades en filera al llarg de
les portes, es passaven el dia en la seua labor, llevat de les que per
privilegi s’estaven junt a la porta i podien veure les seues companyes de les
altres botigues i l’anar i vindre de les gents, a canvi de la qual cosa havien
de suportar amb freqüència la masegada i el pessic de xicons desvergonyits i de
cames lleugeres que passaven prop de les parets corrent, deixant darrer d’ells
un aldarull de crits i d’insults. Algunes vegades, les fadrines advertides del
pas de l’horda, esperaven serrant els llavis amb traïdora cautela, i amb una
agulla entre els dits per afonar-la en les mans o en les cuixes del xicot, el
qual, si era punxat, donava un bot i abandonava de moment l’aventura.
Als cinc anys enviaren Blasco a un col·legi particular que estava al carrer del Torn de Sant Gregori, davant del convent de les Repenedides del mateix nom. Era un col·legi de molta matrícula, que hi feia la ruta en una filera de deixebles, amb dos vigilants -passants- un a cada extrem de la columna, que imposaven l’ordre a veus, la filera s’allargava durant el trànsit per la ciutat, aturant-se en aquesta planta baixa, cridant en aquella escaleta, per a avisar els xiquets que ja era l’hora. Quan el cap de la ruta arribava a la botiga dels pares de Blasco per a recollir-lo, la cua estava encara fent esses per la O de Sant Joan, el cercle de canteria obert en el mur de l’església per a donar-li robustesa, i sota del qual s’instal·len des d’antic les parades dels robavellers. Des d’aquest col·legi els seus
pares el portaren a les Escoles Pies. Les coses anaven bé i ells desitjaven
donar al seu fill una educació acurada.
Blasco Ibáñez va fer estreta amistat
amb un xic tres o quatre anys major que ell, que vivia amb els seus pares en un
pis alt del carrer de les Magdalenes.
Moltes de les fugides de Blasco acabaven en aquella casa, als peus de la qual
s’estenia el bullici del Mercat, i des d’on es podia veure la seua pròpia casa
i les cases de la part de la Llotja amb les botigues de salses, els comerços de
teixits amb faixes i mantes d’alegres colors penjant de pals en la porta o dels
balcons; per damunt dels terrats d’aquestes cases es veia la torre de Santa
Caterina, rematada per un feix de columnetes retorçudes amb frondosos capitells
i la llanterna calada graciosament, i més cap a la dreta la torre quadrada de
Sant Martí, morena de sol, amb els arcs de les campanes plens d’ombra.
Les façanes de les cases
conservaven encara els senyals dels furiosos tiroteigs de l’any 1869, quan la
gent del poble reunida en el Mercat sostingué l’atac de les columnes de
l’exèrcit durant nou dies, matant gran nombre de caps i oficials i agarrant
centenars de presoners en els carrers de Cavallers
i de les Mantes, als quals tractava
amb totes les respectuoses consideracions que calen als presoners de guerra i
amb l’amorosida sol·licitud dels que es senten germans. Hi havia encara cases
destrossades per les bombes de l’artilleria del Govern sense reparar. El molí
de Na Rovella havia quedat quasi enderrocat. La casa senyorial del Marquès de
Cáceres calgué edificar-la gairebé de nou, tal era l’estat en què l’avia deixat
el bombardeig. El carrer més castigat fou el de Guillem Sorolla, tot ell estava ple d’andamis amb multitud d’obrers
fent les reparacions. El record d’aquells dies i els del moviment cantonal
estava fresc en la memòria de tots, i aquestes narracions excitaven la fogosa
imaginació de Blasco. A tot arreu es conservava memòria d’aquelles jornades
memorables. El Mercat ja no era sols el solar de tots els botiguers i
saltataulells de València, ho era també de les seues llibertats i ciutadania.
La major part dels xurros, oblidant els egoismes del negoci, s’havia batut amb
entusiasme al costat dels valencians castisos, satisfets sense dubte d’haver
trobat una ocasió per a demostrar als ulls de tots el seu amor per aquella
terra tan pròdiga, mirada pels seus paisans com la terra desitjada, on tot és
bell i gustós i la riquesa està a l’abast dels que són amics del treball.
